inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Fideuada Ensalada Russa Rebosteria: Pasta de poma Picantons a les fines herbes Entremesos

divendres, 13 de juliol de 2018

NOTÍCIA: Al cel menjaran millor



Avui vull parlar-vos d'un seguidor d'aquest blog i sogre del meu germà (foto 1), que lamentablement ens ha deixat aquesta mateixa setmana als 91 anys de vida.
Es tracta d'en Joaquim Ferrer Torrodellas.
En Joaquim era una bona persona, amb cara de pare estimat i amb l'aspecte de l'entranyable avi que tots voldríem tenir. D'aquelles persones que mai s'obliden.
En Joaquim va ser comercial de professió, el que li va permetre recórrer molts punts de la geografia enriquint-se de totes les peculiaritats culinàries de cada racó.
I es que va fer de la cuina un estil de vida.


Li encantava cuinar, també els bons aliments, la tertúlia a la taula i tot allò que envoltava el mon de la cuina.
I es que en sabia "un rato", era un pou de saviesa!.
Era d'aquelles persones que estan en possessió de l'autèntica cultura gastronòmica de carrer, la més autèntica i efectiva, d'un receptari que no falla mai.
Una saviesa adquirida a partir de la seva pròpia experiència vital.
Amb aquest rol d'expert gastrònom que va mantenir fins el final dels seus dies, va oferir generosament el seu coneixement als amics i família, sempre al voltant d'uns fogons, d'una taula parada o d'una terrassa tranquil·la. Va gaudir de tot allò que implica l'acció de cuinar: triar un plat, els seus ingredients, comprar-ho tot, cuinar-ho amb amor i compartir-ho en bona companyia.

Com sabeu, avui dia la cuina és un hàbit que s'està perdent i és molt important mantenir-lo viu, per què l'acte de cuinar afecta a les relacions humanes, a les relacions familiars i socials, a la cultura i, com no, a la salut.
I de tot això ell n'era un expert.
L'apassionava anar al mercat.
Demanar tanda a les parades, veure els escamarlans i les nècores com salten, aquell pernil tallat a mà, aquella l'olor a bacallà salat, la parada de les olives o el soroll de la destral tallant un pollastre per rostir....
Sensacions que només es poden experimentar en primera persona i que de ben segur en Joaquim no en deixava escapar ni una.
A mi també m'agrada fer el mateix: agafar el carro atrotinat que vaig heretar de la meva mare i anar al mercat a fer el xafarder. Tsch! sempre se n'aprèn alguna cosa nova. La gent de les parades saben moltes maneres de cuinar el seu producte. Una raó més per acostar-s'hi.

Als que ens agrada anar al mercat, fer barri i descobrir en cada visita quins son els productes de temporada i de proximitat ens provoca una certa addicció difícil d'explicar.

Et sents com la teva pròpia iaia o com la teva mare, ja que antigament eren elles (majoritàriament) les que se n'ocupaven d'omplir la nevera.
No sé, és una sensació reconfortant, com d'haver fet les coses bé.
Per tant, tot plegat es tracta d'una afició que entenc perfectament.
En Joaquim, això d'anar al mercat, ho va fer durant tota la seva enriquidora vida. Fins l'últim moment va agafar el carro per acostar-se al mercat a veure que trobava per sorprendre al seus!.
Aquesta és una de les formes més maques de demostrar com estimes a la teva família, amb l'esforç d'aconseguir una bona alimentació mentre, alhora, fas una mica de país.
Reconfortant, oi?.

Sempre l'envejaré per haver arribat als 91 anys fent això mateix, de veritat us ho dic. Ho signava ara mateix!.
Aquestes persones son les que afortunadament mantenen intacte la cuina tradicional. La cuina és patrimoni de tota la societat i no tan sols dels cuiners professionals. I en Joaquim formava part d'aquest patrimoni. Coneixia infinitats de receptes, trucs i tradicions, i fins i tot, ves per on, de vegades cuinava algun plat d'aquest blog.
Aquí també trobareu la seva recepta de la "salsa de reus" o "allioli de tomàquet".
Em consta que una vegada, en canviar-se d'ordinador, el primer que va demanar es que li posessin als "favoritos" l'enllaç a www.lacuinadesempre.cat!.
Que podria dir...
Certament es difícil homenatjar a una persona com ell, sempre et quedes amb la sensació que es podria fer molt millor i descriure amb més precisió les seves aptituds i capacitats, la seva energia, els seus sentiments, etc...
Només us puc assegurar que aquesta societat necessita més senyors Ferrer.
Allà on sigui ara mateix, i no en tinc cap dubte, segur que menjaran millor a partir d'ara.
Descansi en pau, senyor Ferrer.





2 comentaris :

  1. Sense paraules Albert, aixi era el "jefe"... el trobarem moltíssim a faltar, sens dubte, era un home especial. Moltes gràcies per aquest article al bloc i per les teves paraules.

    ResponElimina
  2. Quin orgull gaudir d'un home així. De la meva mare hem queda que fer els "potages" per què no era molt bona cuinera, però us asseguro què els cigros amb ou dur i una picada que ella feia, jo no els faig. Ara quasi no cuina i els anyoro. Ara si vull un bon mercat hem tinc desplaçar uns quants quilometres i no sempre puc. Ventages i inconvenients de viure on t'agrada.
    Bonic homenatge a un home que li agrada la cuina de sempre, segur que allà on estigui és trobarà amb persones que gaudiran del seus menjars, un segur que serà el meu pare.
    Gràcies per emocionar-me.

    ResponElimina

Gràcies pels teus comentaris !