inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Escudella i carn d'olla de Nadal Torró de crema cremada de pastisseria Canelons de Nadal Xai al forn amb fruites a la Mostarda Pintxo Goxua Compra'm una cervesa!

dimarts, 20 d’octubre de 2015

ARTICLE: 10.000.000 de visites




El blog www.lacuinadesempre.cat acaba d'assolir els 10 milions de visites.
Es diu ràpid.
Certament, sou molts i molts els que consulteu aquesta pàgina regularment i molts els que em feu arribar el vostre feedback.
Amb tot, us he de dir que em fa sentir bé veure com, d'alguna manera, he ajudat moltes persones i famílies amb aquest blog, els quals m'han fet arribar petites i sinceres històries d'agraïment de les que mai hauria imaginat ser el destinatari.
I es que m'agrada cuinar i fer feliços als que m'envolten, ni que sigui per uns instants.
Digueu-me tonto.
M'encanta escoltar als meus fills demanant-me que els cuini una sopeta o un "arròs de paella".
I em sento orgullós, per fi, d'haver fet alguna cosa per aquest petit país al que pertanyo.
Només és un granet de sorra, una petita contribució al foment de la nostra cultura.

En el fons, m'he adonat que el que he fet amb aquest blog ha estat una necessitat que duia dins i que ha sorgit, gairebé, sense adonar-me'n.
I sabeu què? que ara em sento millor.
Com deia aquella cançó: "...és així com m’agrada a mi i no sabria dir res més."
Analitzant el camí recorregut, he de reconèixer que si existeix aquest blog ha estat gràcies a l'educació gastronòmica i cultural que he rebut a casa meva, tant jo com els meus germans.
Oi que si, mama?.
Si, ja sé que ara ja fa uns anys que vas marxar d'aquest món per estar amb el papa, però això no ens m'impedeix xerrar una estona, oi?.
I t'he de demanar disculpes, ja que fins ara t'havia explicat mai això del blog de cuina.
Doncs resulta que tinc un blog de cuina, que me'l cuido molt, on, entre d'altres, he penjat moltes de les receptes que cuinaves.
En realitat, a mi personalment no em vas ensenyar mai a cuinar.
De fet, i ara que hi penso, no recordo haver cuinat mai plegats.
Però jo m'hi fixava molt i m'interessava pel que cuinaves.
No sé com t'ho vas fer, però sense que tu fessis de mestra ni jo fes d'alumne em vas acabar ensenyant a estimar la cuina, a posar-hi aquell empenyorament especial i aquell carinyo que, els que hi entenen de veritat, proclamen com a tant necessari a la cuina.

Sense voler, diria jo, em vas ensenyar a identificar la cuina com a eix vertebrador d'una llar. 
En realitat, és una manera de fer i d'entendre la vida i entenc perfectament que, per a molts de vosaltres aquesta afirmació pugui catalogar-se d'absurda i banal si la compareu amb altres aspectes més rellevants de la vida. Però la felicitat, penso, s'obté de la deriva de petites accions i sensacions com les que alguns carallots com jo obtenim a la cuina, entre d'altres fonts de felicitat, és clar.
I, mama, saps quines van ser aquelles petites coses que van fer que ara entengui la cuina i la vida d'aquesta manera?.
Doncs mira, eren els calamars farcits que feies: un escuradents amb ou dur i dos escuradents sense ou dur.
Era el llomillo amb patates bullides i allioli... amb molt allioli, eh?.
Era l'empanada de llom...buf! l'empanada de llom! què bona! allò si que era un dia especial!
Era el peix al forn amb patatetes i tomàquets...
Eren els fideus a la cassola... juer què bons!.
Era el pastís de patata i tonyina, que no fallava cap estiu.... (i compte amb l'ou dur, de nou!)
Eren les patates amb suc, tsch! un plat estrella a casa.
Eren les guatlles escabetxades.
Eren els macarrons amb beixamel.
Eren els crancs amb suquet vermell... crancs que havíem caçat aquell mateix matí a la platja de Vilanova i la Geltrú... amb una canya i nus corredís que ens havia ensenyat a fer l'avi Manolo.
Era aquell "...aquesta nit anirem a la senyora Lluïsa de Parets a buscar els pollastres i els ànecs, que els van matar ahir..."
Era el caldo de galets, l'ànec i el pollastre rostit amb prunes i pinyons...
Quin luxe per Nadal, senyors!
Eren els canelons de rostit: nosaltres et demanàvem 3 i tu ens posaves 6, et demanàvem 6 i en posaves 9. Conclusió? " la mama no sap contar ", jeje.
Era aquell " sortiu a donar una volta que jo em quedo fent el dinar!".
Quant sacrifici! 
Eren els entrepans de pa amb embotit embolicats amb paper de diari.... per què no arribaven els calers per comprar paper d'alumini!. Recordo obrir els entrepans d'amagat, a sota de la taula del cole, ja que em feia vergonya mostrar el paper de diari en públic.
Era la puta llista de la compra que m'esperava tots els dijous.
Era el "... ves a la senyora Paquita i porta dues bosses de llet fresca...i que t'ho apunti".
Era anar a comprar sense pagar, si... i no una ni dues vegades.
Era esperar al papa els divendres, quan cobrava la setmanada del taller, i anar tots plegats al Pryca.
Era anar al frankfurt de la Plaça Sant Jaume.
Eren els popets amb all i julivert o allioli.
Eren les arengades a la porta que es fotien el papa i el tiet per esmorzar, amb el porronet de vi al costat, tot amanit amb el gran sentit de l'humor del tiet Jaume.... quins moments més macos!.
Eren les pizzes, també, sí. I mira que no eren pas cap meravella, eh?. Encara recordo quan, per tossuderia meva, vas fer la primera pizza. Jo les he millorat molt, sincerament t'ho dic. Però he de reconèixer que vas demostrar una gran voluntat d'evolucionar incorporant la pizza i els espagueti al receptari familiar.
Eren les truites d'espinacs que li feies per sopar al papa. Com que se les fotia amb tanta passió, al final, em van venir ganes de tastar-les a mi, i ara m'encanten els espinacs.
Era el porronet de vi amb gasosa i glaçons que preparàvem cada estiu... i pobre del que xupes pel bec!
Recordes que teníem una certa obsessió per veure a qui li apuntava el bec del porró mentre dinàvem?
... i ens fèiem ràbia dient coses com: "T'està apuntant a tu el porró-oh!... fori-gori-dori-fori-gori-orit-xshiiii!!!! "
Eren els arrossos que feies amb el papa a Parets, amb foc de llenya a terra.
Com trobo a faltar aquells arrossos!
Eren les revetlles de Sant Joan a Parets, que calia treure el Seat 600 del jardí per posar les taules.
Eren els ous ferrats que recollíem directament del galliner de l'avi i la iaia, encara calents.
Era en Pascualini, que s'acostava de nit amb un llençol i dos grans d'all a mode d'ullals... quina por!!!!.
Era el pa en forma de ferradura amb xocolata que ens comprava la iaia per berenar.
Eren el tomàquets de l'hort de Parets. Saps que he arribat a tenir somnis molt intrigants amb aquells tomàquets?... unes paranoies!
Era aquell  "me da un tomateeeee, zeñoa Pilá !" de la Toñi, la nostra veïna gitana de La Llagosta.
Era el "...que bueno está todo Pili!, que bueno está todo! " dels fastigosos Salvador i Asunción.
Eren els préssecs de Ballobar, i el vi, la coca i la fruita de l'Ordal.
Era el càmping Les Dunes.
Era el "....que macos i grans estan els cosinets, oi, nen?  " dels bacallaners.
... i el nen ja tenia 40 anys, saps?.
Era el " Vestit del Diumenge".
Pfff, es podria escriure un llibre sencer sobre el Vestit del Diumenge. I es que, finalment, aquell tros de roba ha acabat explicant moltes coses de tu.
Eren les olivetes negres del papa, que no li faltessin mai! eh? 
Era aquell crit enrabiat: "surtiu de la cuina! vaaaaa! que aquí no hi cabem tots!".
Era recollir de l'hort i amb les meves pròpies mans les pastanagues, els pebrots i el julivert...
Eren els cucs que buscàvem entre el fems per donar-los a les gallines, que es tornaven boges!
Eren els mantecaos de l'avi... aquells mantecaos que si te'n menjaves molts te'n sortia un cal cap!
Era anar a buscar la llet a Cal Roc... i esperar-se una estona a que acabés de munyir la vaca.
Era emocionar-se en sentir la cançó del programa Con las manos en la masa o el rodolí d'en Pastallé a l'acabar el Bona Cuina.
Era sentir-te dir: "Ogh! que asquerós aquest tio, està cuinant amb les ungles plenes de merda!"... mentre veies un programa de cuina.
Era sentir al papa cridar "Gol!!!! Goooooooooooooooooooolllll!" mentre intentava incorporar-se del sofà.
Eren els vermutets dels diumenges, amb patates i crostes de la xurreria.
Deies que no creies en Dèu, però en situacions difícils l'espelma a la Moreneta no faltava.
Eres catalanista, però t'agradava taral·larejar cobles de la Rocio Jurado com "Como una Ola".
T'agradava Jose Luis Rodríguez "El Puma", Manolo Tena i Noa.
T'agradava dibuixar princeses, però sempre li amagaves les mans al darrere: no hi havia manera de fer-les bé, eh?.
I deies: "...si algun cau el sostre de la cuina, segur que m'enganxa a sota!".
I deixaves anar alguna llàgrima en rebre la cistella de Nadal plena de bons aliments.
Allò sempre t'emocionava.

En realitat, eren instants, emocions concretes, amb la cuina sempre de fons.
Era aquella generositat infinita a l'hora de tenir cura de la teva família.
No importava si t'havia de pujar el sucre fent aquell dinar.
Consideraves la teva alimentació secundaria.
I es que van ser moltes hores i hores i hores passades a la cuina, dedicades als teus i robades a un temps personal al que vas renunciar sense massa miraments.

Era preparar l'esmorzar, el dinar i el sopar per a set persones tots els dies de la teva vida sense descans, sense importar-te l'estat anímic, les ganes, ni els 40º de febre. Tsch! i cuinar plats diferents, que no tots menjàvem el mateix!.
Era l'entrega total i absoluta a una esclavitud a la cuina assumida, acceptada i imposada pel masclisme d'una societat immadura.
Pot ser no calia tant de sacrifici...
Pot ser no calia tant d'amor.
Amb menys, ja fèiem.
Tot plegat, eren petites vivències que, en definitiva, ens han fet ser com som ara.
Ni millor ni pitjor, només diferents.
Així, senzillament, érem feliços.
I tu també, tot i renegar de la cuina en ocasions, sobretot mentre rentaves muntanyes de plats bruts.
Gràcies per tot mama!.
Gràcies per tot papa!
Això que us explico, totes aquestes cosetes, son les que procuro recuperar per a casa meva.
I he de reconèixer que es dur procurar mantenir aquella cuina casolana donada la situació personal i laboral de les nostres famílies. Ara, treballant pare i mare, és més complicat exercir de cuiner/a.
Per això, mai deixo escapar l'oportunitat de cuinar durant el cap de setmana.
És un esforç que faig de bona gana pels meus fills, per a la meva cutxipurri i per al meu tito-petito.
I és aquesta la proposta i aquest el tarannà que procuro contagiar als usuaris d'aquest blog, com si d'un virus es tractés.
I no em malinterpreteu, que jo no pretenc alliçonar ningú, que consti.
Des de cap punt de vista.
Torno a repetir que jo no em sento pas cuiner. Sóc un simple aficionat a la cuina, que admira el sacrifici de les generacions passades, de les iaies d'aquest país que tant han treballat en silenci, amb recursos tot sovint limitats, però amb una passió indiscutible.
En definitiva, no feien més que escriure la nostra història.
Jo només sóc el que, fent ús de les noves tecnologies, publica i comparteix aquesta ruta a través del temps, per què per alguna raó desconeguda em sento amb l'obligació de mantenir aquest llegat familiar i de país.
I així m'ho passo bé.
Per què la cuina, mola.
Per què la nostra cuina, mola molt.
Gràcies a tots per valorar la feina feta!
Gràcies a tots per ajudar-me fent  ús d'aquest blog!
Quina parrafada, eh?.
Visca la cuina catalana!

I recordar-vos que amb aquest blog: "no us fareu uns grans xefs, però potser sereu una mica més feliços". 






34 comentaris :

  1. Moltes felicitats

    Un escrit molt sentimental i amb molta tendresa

    Em sento totalment identificada amb el que has viscut a casa vostra.

    Es el mateix que vam viure y ens van transmetre els nostres mare / pare y les mateixes vivències. Quan els trobo a faltar.

    Jo també estic recopilant les receptes de la mare i espero algun dia poder editar-les.
    Gràcies per compartir i ensenyar-nos tot el que saps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carmen!...celebro la teva empatia i també et desitjo que aconsegueixis els teus objectius.
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Albert, m'has emocionat molt amb aquest escrit dedicat a la teva mare, i m'en alegro de saber que pertanys a una familia tan unida com és la meva. Aquests moments infinits viscuts de petits al costat dels avis, pares i demés familiars, ens marquen per sempre i els recordarem tota la vida ... Ets genial !!! Segur que la mare ha seguit el teu blog dia a dia, esperant amb ansia una nova recepta al igual que nosaltres... Qué orgullosa deu estar de tu.. No en tinc cap dubte !!!

    Felicitats novament per el record assolit...encara que no et faci comentaris sovint, no he deixat mai de tafaneixar cada recepta, i per a mi que no domino la cuina sino ella a mi, tu ets un gran mestre !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecte, tenir una bona infància és determinant per a les persones. I ves a saber, si hi ha ànimes que esperin la nova recepta de tots els divendres, jeje.!
      Moltes gràcies Mercè!.

      Elimina
  3. Albert ,que contenta te que estar la teva mare,me emocionat moltissi crec que a totes les mares ens agradaria poder deixar un record com el que explicas...!!!FELICITATS !!! espero sempre les tevas noves receptes gracias per compartir les teves experiencias

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conxita, de veritat, ja penso que no cal tant de sacrifici, ni molt menys. Que també s'ha de gaudir de la vida i tenir moments per a un mateix. Això no és egoisme. És necessitat.
      Moltes gràcies per les teves paraules !!!

      Elimina
  4. Emocionant! Certament, encara que no ens ha portat tant lluny en aquest sentit com ho ha fet amb tu, si que és cert que els records de la llar son sovint vinculats a la cuina. Malgrat no comento gaire, sovint entro a cercar pistes de la cuina "de casa". Gràcies per tan bona feina!

    ResponElimina
  5. Un millon de felicidades!!! Creo que te lo mereces... Bss.

    ResponElimina
  6. Moltes Felicitats per la fita.
    La realització personal i, sens dubte lacuinadesempre.cat és la teva realització personal, és un dels pilars de la felicitat.
    Ànims i continua amb la teva generositat. -Un altre dels pilars-

    Una abraçada des de Solsona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, la meva realització personal més important son els meus fills, jeje, però si, el blog és important també. Moltes gràcies Josep Maria!

      Elimina
  7. Hola Albert,
    La veritat és que és un escrit meravellós, que arriba a l'ànima de tots aquells que considerem, com tu, que la cuina és un pilar bàsic dins la tradició familiar, si més no, és una de les moltes coses que podem fer dia a dia, i vàries vegades al dia, tota la família.
    Gràcies per compartir amb nosaltres els teus coneixements,
    Sílvia. (Silvia@centromayor.es)

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res!, silshake74, gràcies a tu pel feedback!

      Elimina
  8. Hola Albert,
    M'han vingut ganes d'agrair-li a la meva mare tota la seva dedicació i els plats que m ha fet en tants anys. I ara li fa a les meves filles.
    Per sort encara hi soc a temps.
    De pas li portaré uns panellets que ella no sap fer i que a mi em surten la mar de bé perque tu em vas ensenyar a fer-los ara fa 4 anys quan vaig anar a parar per primer cop a la teva web. Quina recepta tant ben explicada!
    Desde llavors... he après molt... Moltes Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, doncs aprofita tu que hi ets a temps.
      Gràcies i que ho passis molt bé!

      Elimina
  9. Moltes felicitats, Albert!

    I moltes gràcies per compartir totes aquestes receptes. La meva família t'estem molt agraïts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, de veritat. Celebro haver-vos pogut ajudar una mica.
      Enhorabona per l'esforç que feu!
      Petons Elena!

      Elimina
  10. Quina emoció Albert......aquest recordatori cap als pares és fantàstic, quina il.lusió, tendresa i estimació es palpa en les tevés paraules....m'en alegro que puguis gaudir d'aquest plaer...
    i jo de poder compartir amb tu totes aquestes emocions!!!

    Moltes Gràcies per compartir-ho en aquest blog tant excepcional !!!

    Una forta abraçada Albert

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes les coses tenen un per què, com aquest blog. El problema es que de vegades triguem un temps en entendre aquest per què.
      Moltes gràcies Dolors, sempre tan fidel....

      Elimina
  11. genial ! moltes felicitats ! ets un crack de la cuina !!

    ResponElimina
  12. Xaval! Com m'ha emocionat el teu escrit. Ni per un moment he volgut deixar de llegir tot i que has fet que els ulls s'em remullesin més del compte. Ai! Les mares, gran pilar de la familia. Com la trobo a faltar ara que no hi es!
    Ho penso moltes vegades, gràcies a gent com tu i a la vostra feina altruista, omplo els buits d'informació i em sento més segura doncs us tinc plena confiança. Bé vaja, com si fosiu de la família.
    10.000.000 de felicitacions i ànim per continuar!
    Un petó.
    Lidia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les mares son el pilar de la família, i la nostra, a més a més, es deia Pilar, així que més clar impossible, jeje. Moltes gràcies per les teves paraules i pel teu suport Lidia!
      petons!

      Elimina
  13. Bufff, imagineu com estic jo que soc el germà gran de l'Albert... un texte molt emotiu, carallot... moltes felicitats per les visites... segueix aixi !!!

    ResponElimina
  14. M'has emocionat!! Demà faré els cigrons a la catalana i hi posaré tot l'amor del món! Gràcies per obrir-me els ulls.

    ResponElimina
  15. Y merecido! gracias por este magnífico bloc... Una gozada

    ResponElimina
  16. Albert m has fet emocionar!!! Lo de la llet no serà a la sr Paquita de la granja!!???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ummmm....si, del carrer Cabestany al barri de Les Corts, parlem de la mateixa granja?

      Elimina

Gràcies pels teus comentaris !