inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Escudella i carn d'olla de Nadal Torró de crema cremada de pastisseria Canelons de Nadal Xai al forn amb fruites a la Mostarda Pintxo Goxua Compra'm una cervesa!

divendres, 8 d’agost de 2014

ARTICLE: Tòpics de la cuina nord-americana


No es massa encertat que algú que no ha trepitjat mai un país com els E.E.U.U. critiqui positiva o negativament la seva cuina.
Ja, i què!!!!.
En qualsevol cas, tots tenim la nostra pròpia opinió i aquí us deixo la meva.
Avui us voldria parlar d'aquells tòpics que ens transmeten els mitjans de comunicació i que poden ser erronis o no.
D'entrada, molts de nosaltres creiem que als E.E.U.U. només mengen mega-hamburgueses de baixa qualitat amb BACON cruixent, coca-cola fins a saturar les venes i com a DESSERT un donuts XXL amb tortitas i sirope de arce.
I per això estan tots gordos.
Per això quan els incineren fa olor a rom cremat.
La realitat es que, moltes vegades, ens pensem que a casa nostra tot és millor que als E.E.U.U., però si parlem de carn i d'hamburgueses concretament, els nord-americans en saben força més que nosaltres.
Que siiii.... que aquí tenim vedella i porc amb la marca Q, amb IGP, DOP, PMS, GAP, FIC, CUL, PET i FUCK.
Però ells encara en tenen més.
De fet, als EEUU hi podem trobar tota mena de productes frescos i ecològics i, per tant, disposen d'una excel·lent matèria primera.
En realitat, el problema no rau en el producte, rau en les persones i l´elecció nutritiva que fan.
I d'aquí sí que venen els gordos.
Vaja, que en realitat es tracta d'un problema cultural.
Podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que els EEUU no tenen cultura gastronòmica.
Fins ara no han aprés a estimar la cuina.
Com ja us comento a la presentació d'aquest blog, la cuina no és patrimoni exclusiu dels cuiners: és patrimoni de la societat. La cuina és un hàbit i l'acte de cuinar afecta a les rel·lacions humanes, a les rel·lacions familiars i socials, a la cultura i, com no, a la salut.
En l'actualitat, i amb el boom mundial de la gastronomia i dels seus reconeguts xefs (també als EEUU), ara sí que sembla que els nord-americans comencen a interessar-se i a ser més conscients de la importància que té la cuina. Tsch... us ha costat, eh? carallots?...
I això que els tomàquets i les patates ja els tenien abans que nosaltres...
Ara comencen a estar més ben informats i a tenir curiositat pel bon menjar.
En principi, això és bo, sempre que no siguem davant d'una altra moda elitista i passatgera.
Aquest problema cultural amb la cuina no passa tant a les grans ciutats com a la perifèria, on no tenen cap inconvenient en practicar l'anomenat grab a bite o, dit d'un altre manera, menjar qualsevol cosa ràpida per matar la gana, a lo zampabollos. Això mateix queda palès en la serie Jamie Oliver's Food Revolution, que us recomano veure, on aquest reconegut cuiner britànic pretén obrir els ulls a famílies i escoles nord-americanes i corregir l'actual model nutritiu que és absolutament infame.
Es tracta d'una serie d'interessants capítols on es veuen situacions quotidianes d'aquell país impossibles d'extrapolar al nostre. En aquest video, ja antic, podeu comprovar com uns infants no saben diferenciar un tomàquet d'una patata.
Pobrets meus.


El tomàquet no el coneixen, però el ketchup sí.
Les patates tampoc, però les xips sí.
El mateix passa amb una cuixa de pollastre crua i el nugget processat.
Fins i tot, es pot constatar que dins el taper d'una nena de 4 anys hi podem trobar una bossa de patates xips i una pila de llaminadures! per dinar! pobreta nena!
Quins collons que tenen els pares!
N'hi ha per llogar cadires!
I moltes més aberracions que et fan encongir el cor, sobretot quan parlem de l'alimentació dels nostres innocents fills que depenen totalment de les decisions d'uns pares que, nutritivament, no son gaire més espavilats que un porc senglar.
And so on and so on...que diuen.
Sembla, doncs, que aquest és l'autèntic drama d'una gran part dels habitants d'aquell país.
Per tant, ens trobem que, a molts llocs, sigui l'hora que sigui i de forma individual, quan algú té gana s'acosta a la nevera i, directament, es menja el que li ve de gust, que acostumen a ser marranades.
No valoren l'acte social de gaudir d'un bon àpat ni d'una bona sobretaula.
Aquí, a casa nostra, ens passem una mica amb la sobretaula, tot sigui dit.
Que no caldria estar-s'hi 35 o 40 minuts remenant el carajillo d'anís del mono mentre ens acariciem la panxota amb les cames ben estirades, tot paint la botifarra amb seques i allioli que ens hem trincat.
Quina fila que foten alguns, eh?
Potser se'ls escapa una llufa pudenta i tot...
Total, que hauríem de trobar un punt mig, no creieu?.
A mi em fa la impressió que, als E.E.U.U. només s'ajunten per menjar pel Dia de Acción de Gracias o pel típic sopar de presentació del novio de la nena....que, per cert, acostuma a ser les 17:00h de la tarda... quan aquí encara estem escurant la cullereta del trifàsic.

Per cert, us heu fixat quines cases tan grans tenen els nord-americans?
A mi em toca una mica els collons tot plegat... i em foten molta enveja aquelles cuines!
A les típiques pelis o series nord-americanes sempre surten unes cuines gegantines... on hi podria aterrar l'helicòpter de Tulipan.
Tothom té neveres de dues portes que sempre són plenes de sucs de taronja, galledes de gelats, un enciam per fer bonic, una garrafa de 5 litres amb un cul de llet que fa pudor... i, sobretot sobretot, moltes cerveses amb tap de rosca. Cerveses d'ampolla, per què les de llauna se les beuen calentes el que dia que juguen els Nicks contra els Raptors de la Confererencia Oeste.... o com polles es diguin.
A més, totes les cuines tenen barra i tamborets per fer petar la xerrada mentre prens un copeta de vi dolent i l'amfitrió va tallant les pastanagues a daus.
Ojo! però no hem dit abans que els nord-americans mengen porqueria?.
És una mica contradictori que quan una escena es desenvolupa dins una cuina nord-americana, els actors sempre apareixen tallant verdures. Fixeu-vos-hi bé!
- Me ayudas con la lechuga, cariño?
(COULD YOU HELP ME WITH LECHUG, ASSHOLE?)
(us poso la traducció que fa el Google Translator, val?)
Ahhh!, i sempre porten davantal, sobretot, eh? que l'enciam i les pastanagues ja sabeu com taquen!
I quan arriba l'hora de sopar, veus que serveixen els plats a taula amb una muntanyeta de puré de patata, un tros de suro que sembla carn, una panotxa, uns pèsols verds (que brillen molt per què els renten amb Mister Proper), una mica de coliflor (crua absolutament) i aquelles pastanagues mini tan cuques que s'acaba foten el gos.
I ja està.
Ni un miserable raig d'oli d'oliva.
Visualment és tot molt plàstic i el plat té bona fotografia.
A banda d'això, penses... coi!, doncs tant malament no sembla que mengi aquesta gent!
Tsch...tranquils, que us ho explico.

Sabeu que passa?.... que el que cuinen a les pelis nord-americanes no s'ho foten mai!!! 
Fixeu-vos, la dona sempre està enfeinada responen a les preguntes que li fa tota la família mentre està servint el menjar. A continuació, es quan sona el telèfon i ho ha de deixar tot per agafar-lo.
Va atabalada!.
El pare, està rumiant i sembla una mica preocupat.
Serà per la feina?... no.
Està pensant en els shorts que duia l'atractiva filla del veí amb la que ha mantingut una petita però interessant conversa pel matí mentre feia veure que tallava la gespa. De fet, encara no té massa clar si les respostes que li ha donat aquella marranota eren insinuacions sexuals o no.... i per això està absent del que passa al seu voltant.
El nen petit, aprofita que tothom està entretingut per fer-li arribar el seu plat al gos, que ja l'espera sota les estovalles.
I la nena.... ai!, la nena que es fa gran!.
La nena, a qui li han crescut abans les tetas que les dents, comença a remenar la forquilla mentre diu:
- Mamá, y por qué no puedo ir al baile de graduación con Stuart McLoving...
(MUM, WHY I CAN NOT SHOW MY BACALAO TO MANOLO AT THE GRADUATION PARTY?)
- Ese chico no te conviene, cariño, ya lo hemos hablado.
(THAT GUY IS GAY, DARLING, FORGET THAT WORM FOR YOUR BACALAO !!!)
- ...pero es que tú no lo entiendes mama?!!!....te odiooooo!!!!
(BUT YOU DO NOT HAVE GRADUADO ESCOLAR, MOTHER-FUCKER!!! GIVE ME MONEY!!!)
És clar, el tema s'escalfa fins que la Britni de torn s'aixeca de la taula i diu allò tan típic de:
- Lo siento, pero se me ha quitado el apetito... 
(THIS IS A SHIT, SILLY, LET ME PUT MY FINGER IN THE CREMA DE CACAHUETE'S GLASS)
I no m'estranya, si es que fot angúnia de veure aquell plat de verdures!
Total, amics meus, que amb l'excusa del McLoving la Britni no s'ha fotut el sopar.
Ho veus? el que hem aconseguit?, eh? eh?.

Ahhh!, per cert, que tot això passa si sopen a casa, eh?.
La majoria de vegades, mentre la dona prepara amb entusiasme el sopar (a les 16:00h, recordeu que sopen a les 17:00h), arriba el manso de la feina (que també deu fer mitja jornada) i li diu allò tan típic de:
- Cariño?... que te parece si hoy salimos a cenar fuera con los niños y os llevo al Wendy's a comer esos aritos de cebolla que tanto os gustan?...
(LOSER, YOUR SOBAQUILLOS SMELLS LIKE ONIONS, LIKE ALWAYS BITCH, SO WOULD YOU LIKE TO GO OUT WITH YOUR FUCKING KIDS AND LET ME SEE THE BIG BLACK ASS OF WENDY WAITRESS?)
I tots els nens criden:
- Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeennnnnnnnnnnnnnnn !!!! Bravoooooooo papaaaaaaaaaaa !!!!!
(GREATTTTTTTTTTT, OKIDOKIIIIIII, BRAVEEEEEE DADYYYY!!!)
...com si no haguessin anat mai al Wendy's....eh? xatos?....
Ah!, i per cert, a la dona que s'ha passat tota la tarda tallant pastanagues, porros, cebes i enciam en brunoise,  no li molesta gens que li canviïn els plans. De fet està encantada de tenir una parella tant espontània i creativa com la que té.... i de seguida es treu el davantal i diu molt contenta:
- Me parece una idea estupenda, cariño. A los niños les vendrá bien salir.
(YES, I THINK I NEED A NISPERO!!!. SO PUT THESE FUCKING KIDS AWAY FROM ME!!!!)
I marxen amb la ranxera marró a passar una fantástica e inolvidable velada con los niños.
Quina enveja de família, eh?
O al menys això es el que venen per la tele.
Vaja, que li faig això a la meva dona desprès d'estar picant pastanagues tota la tarda... i continua picant el meu membre viril en juliana!
En fi.
Que de pastisseria millor no parlem.
Els nord-americans són uns autèntics fanàtics de la pastisseria d'afartar pobres més empallegosa, diga-li cupcakes, i dominen l'art de les elaboracions més letals per als diabètics.
Però, com us deia, de pastisseria americana millor no em parlem, que em puja un nosequé per l'estomac que em fa posar neguitós.

Conclusió, que als E.E.U.U. passa com amb tots els països, que hi ha definits uns tòpics, alguns són veritat i d'altres no tant.
Aquí, a Catalunya, sempre serem uns garrepes.

SEE YOU!

4 comentaris :

  1. Molt divertit!!!
    Però no cal que ens riguem dels tòpics americans i que ens pensem que nosaltres som diferents.
    Es una pena però aqui cada vegada es cuina menys, i hi ha molts nens que també tindrien problemes a identificar molts aliments.
    Jo he tingut a casa meva un amic (català) del meu fill que no havia vist mai salsa de tomàquet natural.
    De totes maneres, l'article és genial!!

    ResponElimina
  2. Gràcies!...però el teu amic es una mica totxo, no?

    ResponElimina
  3. Perdona eh?. El teu article m'ha semblat molttttt patètic. No li veig la gràcia per enlloc. Em sembla que comparar les sèries i pel.lícules nordamericanes amb la realitat és bàsicament cutre !!!... Ni tota la gent d'USA és igual, i potser hauriem de ser un xic més respectuosos amb els demés. Aquesta crítica teva, em sembla totalment destructiva... Reventes la cultura nordamericana per acabar dient "pasa com tots els països". Des del meu punt de vista, un comentari indescriptible després de tot el què has escrit. Fa molt temps que segueixo aquest blog i m'agrada molt però, aquest post el definiria amb aquella dita catalana que diu: " treu el peu de la galleda" !!!! Salut !!!!

    ResponElimina
  4. @Mònica, l'article es diu, precisament, TÒPICS de la cuina nord-americana. No es diu LA CUINA AMERICANA ni ELS AMERICANS I LA SEVA CUINA. Vull dir que es un article que s'ha redactat per a no ser pres seriosament, és a dir, amb l'objectiu d'entretenir al lector amb sentit de l'humor i des de el punt de vista d'allò que els mitjans televisius ens han fet arribar des de sempre. Explico, clarament, que la realitat del país no són precisament els seus tòpics, que també els té, com els tenen tots els països.
    En qualsevol cas, accepto totes les crítiques, les bones i les dolentes.
    T'agraeixo haver-nos fet saber la teva opinió i lamento si t'ha ofès.
    Per cert, "treure el peu de la galleda" vindria a ser el mateix que "pixar fora de test", oi?.
    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies pels teus comentaris !