inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Escudella i carn d'olla de Nadal Torró de crema cremada de pastisseria Canelons de Nadal Xai al forn amb fruites a la Mostarda Pintxo Goxua Compra'm una cervesa!

dimarts, 24 de juliol de 2012

ARTICLE: 300.000 Visites







Hi havia una vegada....un blog molt petit molt petit molt petit...que es deia "CuinaDeSempre".
Era un blog molt trempat, però escanyolit i escarransit...i a més a més parlava català, el carallot.
Es a dir, que no li feia por a ningú, vaja.
El blog, poc a poc, va crèixer i es va fer gran....i cada cop tenia més amiguets que l'esperonàven a cuinar.
Però no ens enganyem.
De seguida, es va adonar que altres blogs escrits en castellà....necesitàven la meitat de feina per tenir el doble d'amics i seguidors.
I això el va entristir una mica i el va fer dubtar cap a on havia de tirar.
Clar, ell havia de treballar molt més que altres blogs per fer-se notar i reivindicar la seva feina. Se sentia com una  formigueta en la immensitat de l'univers....i ja s'aixecava ben dora ben dora ben dora, eh?...però res.
No podia fer res per canviar-ho.
El seu pare li recordava tot sovint:
"..."CuinaDeSempre", fill meu, has de cuinar per ser feliç, no per tenir més o menys seguidors...
No pateixis pels altres...i pensa que aquesta cuina que fas ja l'ha feta la teva mare i la teva àvia...et fa ser qui ets, gran o petit....i romandrà així  fins l'eternitat....això és el que importa."
I el petit blog....d'aquesta manera, no perdía mai de vista la seva identitat i l'objectiu que s'havia fixat: que tothom hauria de saber cuinar els plats tradicionals de casa seva i conservar la feina que ja havien fet els seus avantpassats.
Total, que un dia estava passejant per un frondós bosc d'alzines, ple de burilles, pells de taronja i llaunes de coca-cola, i de cop i volta, va aparèixer un enorme blog, amb bigoti negre, anomenat "BlogDeCocina" que tenia milers de seguidors i del que tothom en parlava. Aquell blog no parava de fer festes, de fotre's coca...(de Sant Joan, s'enten)...de fer tallers de cuina, i de constantment fer-se regals i premis entre els amiguets de la seva categoria.
Fotien ràbia i tot.
Vaja, que s'ho passaven molt bé els cràpules.

En veure allò, el petit blog "CuinaDeSempre" es va posar a plorar igual que l'Arale Norimaki ....amb un arc de llàgrimes a cada ull.
Llavors, el gegantí "BlogDeCocina" (que gairebé el trepitja sense adonar-se'n) al sentir-lo plorar li va preguntar:
- ¿Que te pasa?...¿por qué lloras pequeño blog?
I el blog li va contestar:
- Tothom se'n riu de mi perquè sóc un blog molt petit molt petit molt petit i a sobre parlo català. ...i ningú vol fer un taller de cuina amb mi....!!!
- ¿Perdona, cómo dices?
- Si, que digo...que todos se rien de mi y que tengo muy pocos amigos....
- Pues no acabo de entender por qué....si te vienes con nosotros...mis amigos serán tus amigos y tendrás muchos más de los que te esperas. Haremos grandes fiestas con Redbull y mojitos y escucharemos buena música, porque una fiesta sin Pitbull ni David Guetta...no és una fiesta, ya me entiendes. Pero es que además veo que conoces bien nuestro idioma...asi todo será más fácil !!!...vente hombre, vente !!!...y déjate de tonterias !!! - li va dir amb gran amabilitat el "BlogDeCocina".
- Te lo agradezco de veras "BlogDeCocina", sobretodo lo del Pitbull...que me "ha llegao"...pero es que no es eso amigo mio...és algo que me sale de dentro. Pero es igual, no importa....no me hagas mucho caso...por que tú no lo entenderías pas....- va respondre el petit blog mentre s'allunyava compungit d'aquell bosc brut on anava tothom a caçar bolets.

Trist i pensatiu....va començar a caminar i no es va aturar fins passades quatre llunes....o cinc.
Caminant, caminant....el blog va arribar a un país on tots els blogs eren petits i catalans també...i un d'ells se li va acostar i li va dir:
"-  No ploris. No has de patir per ser un blog petit...ni molt menys català. Cadascú és com és...i així ha de ser. Aquí ho som tots i ningú se'n riu de nosaltres. Ens agrada anar pels pobles mostrant el nostre receptari...fent crèixer la canalla...forta i sana...fent-los gaudir de les nostres festes, de la repetició d'un bon allioli i, en general, de tots els menjars tradicionals d'aquesta terra. No necesitem res més. Si vols...et pots quedar a viure amb nosaltres. La única cosa dolenta es que hauràs de pagar els peatges."

Al blog "CuinaDeSempre", tot i considerar els peatges, li va agradar la idea. De fet, en aquell lloc va conèixer a dos nous amics molt simpàtics, "Tradició" i  "Cultura"...i va decidir quedar-se a viure amb ells per sempre.
Amb el temps, el petit blog, va adonar-se que sempre havia estat molt orgullós de ser un altra formigueta d'aquelles, orgullós de la seva feina, de la seva terra (tot i els peatges), de la seva familia i dels seus pocs amics i seguidors....i sabia que tot allò no era comparable amb res més...per qué era feliç.
Va entendre que podia arribar tant amunt com s'ho proposes, tot i ser petit, tot i estar presumtament limitat.
Però va continuar fent el que feia: ser qui era.
Anys desprès, ja de gran....diuen que se'n sentia parlar del blog més enllà d'aquelles contrades....però a ell, aquelles coses ja no l'amoïnàven pas.
I vet aquí una web, vet aquí un blog...que aquest conte...ja s'ha fos.

Moltes gràcies a tots, per aquestes petites 300.000 visites.
En tornarem a parlar arribats al mig milió.
Gràcies i salut !!!

20 comentaris :

  1. Quina historia més maca !!!... tio, dedicat a escriure !!! Felicitats per les 300 mil visites... segur que en breu arribas al mig milió.

    ResponElimina
  2. Per molts anys i gràcies per totes les teves receptes i consells.
    Visca el català

    Rosa Maria

    ResponElimina
  3. Felicitats per la fita!! El gust i la felicitat que ens aportes no té preu. No crec que t'ho poguem agrair prou.

    I a com diu la meva mare, més val sol que mal acompanyat.

    Salut i gràcies.

    ResponElimina
  4. Vaja, a part de la gastronomia t'encanten els contes.
    Mica en mica s'omple la pica...
    Bona feina!

    ResponElimina
  5. Que segueixin escoltant al pitbull aquell que nosaltres tenim l' Albert pla jajaja.

    M' ha agradat molt aquest article. Felicitats per les 300.000 visites encara que jo opino com el teu pare i li dono més valor a que has continuat amb la teva identitat a pesar dels obstacles i has estat fent el que t' agrada sense cegar-te per els calers.
    Això diu molt de tu com a persona. Una abraçada

    ResponElimina
  6. Una xifra impressionant, felicitats! La història, encoratjadora i molt encertada. Bona feina!
    Marta

    ResponElimina
  7. felicitats Albert per las 300.000 visitas y por este emotivo cuento, tambien opino como tu padre
    asi que a seguir tu camino y larga vida al blog i bona cuina
    una abraçada

    ResponElimina
  8. Enhorabona! Et desitge lo millor. Les teues receptes són tradició.

    ResponElimina
  9. Bon dia Albert, m'ha encantat la teva historia,^_^...serem pocs i petits com dius però fent força i tirant endavant el país per davant de tot i de tothom sempre, perquè es el nostre país, la nostra cultura i qui si no nosaltres tenim que conservar.
    Per molts anys i que duri, el teu blog tindrà poques visites respecte altres (sempre hi ha "altres") però es de lo millor que hi ha.

    p.d: Al pot petit hi ha la bona confitura,... la mala llet i el PITJOR VERI! jajajajaaj

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies a tots i cada un de vosaltres !!!

    ResponElimina
  11. Albert, endavant!! ells són mes i fan mes soroll... i escolta 300.000 es un nombre maco.
    Com diu la Gemma al pot petit....

    ResponElimina
  12. Molt bé Albert. I a sobre amb la dificultat d'escriure en català que és un entrebanca afegit. Moltes felicitats!
    Nani

    ResponElimina
  13. Enhorabona!. Els esforços tenen recompensa.

    ResponElimina
  14. Doncs a mi m'encanta i el recomano sovint! Sempre hi trobo de tot! Sobretot quan algú em pregunta per postres tradicionals, no tinc dubte, més ben explicat que aquí no ho trobaran!
    Enhorabona per les 300 ullades!

    ResponElimina
  15. Doncs jo no et coneixia petit bloc. Et vaig trobar buscant i viatjant per aquest enorme món d'Internet tant i tant gran...i allà hi eres...per alegrar la meva cuina i fer-me quedar d'allò més bé cada cop que poso en pràctica una recepta teva ( a una analfabeta culinària com ja m'he descrit en alguna ocasió). Ja saps que diem per aquí...en el pot petit hi ha la bona confitura...(i el pot a mi ja em sembla mooooolt gran sense perdre la qualitat

    ResponElimina
  16. Moltes felicitats Albert. Et puc dir que et segueixen persones de parla no catalana. Sovint penjo receptes teves tradicionals al meu Google+ i tens molt èxit.
    De bloc petit res de res. La seva qualitat ens dona la mesura i és MOLT GRAN
    Gràcies per tota la feinada de compartir les teves receptes amb nosaltres !

    ResponElimina
  17. ...quines coses dieu !!!!...però la veritat es que teniu uns blocs i unes receptes excel.lents...i entre tots estem demostrant a tot el món la gran cultura gastronòmica que té la nostra terra.
    Inigualable.
    Moltísimes gràcies de nou !!!

    ResponElimina
  18. Enhorabona Albert, seguirem gaudint de les teves receptes, encara que haguem de pagar peatges ;D

    Salut i força!

    ResponElimina
  19. Felicitats per les teves 300.000 visites. Tens un blog magnific, m'agrada tot el que fas.
    Jo no en se tan com tu, però un dia vaig decidir fer un blog per guardar les meves receptes i compartir-les amb els amics. He de dir que m'ho he passat mot be, tot i no tenir gaires visites ni gaires amics.
    M'agradaria que un dia amb visitessis.http://bonissim.blogspot.com.es/

    ResponElimina

Gràcies pels teus comentaris !