inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Escudella i carn d'olla de Nadal Torró de crema cremada de pastisseria Canelons de Nadal Xai al forn amb fruites a la Mostarda Pintxo Goxua Compra'm una cervesa!

dimecres, 15 de juliol de 2009

ARTICLE: Que mai us falti un plat a taula



Avui us parlaré una mica més sobre mi i la meva història familiar, que sé que sou xafarders de mena i us agradarà.
De petit, a casa passàvem certes angúnies econòmiques.
Només treballava el nostre pare.
Mecànic de cotxes...i per compte d'un altre.
Hi pots comptar.
Clar tirar endavant de cinc "llimes" com nosaltres amb un únic sou....doncs requeria d'algun que altre malabarisme.
Però mai va faltar un plat a taula.
El dinar era gairebé una obsessió malaltissa per la nostra mare (e.p.d.)...i si arribaves 10 minuts tard de l'hora establerta per dinar....buffff.....bronca segura. Però bronca gorda gorda.....GORDA...i si a sobre havia fet arròs, que es pot passar,  ja ho flipes.


FOTO: La nostra mare. La paella dels Diumenges era un plat festiu....especial....familiar....únic.

I es que no sé com ens ho fotíem, però sempre arribàvem tard.
Ja pujant les escales de casa, entre nosaltres, ens dèiem:
- "...buf, menys quart tio....ja veuràs la mama quina bronca....passa tu primer....".
- "...no,no...passa tu !!! "
- "...nooo, tuuuu !!! "
...ja que el primer que entrava per la porta s'enduia gran part de la reprimenda.
I es que el menjar i la cuina tenen un valor que mereix respecte
Però recordo bé que de ben petit, potser amb 11-12-13 anys, ja entenia que a casa els diners no sobraven. Tampoc tenia la sensació de ser pobres, per què aleshores qui més qui menys estava igual i "la riquesa", segons la nostre definició, no era una exclusivitat dels diners.
Sí que recordo molt bé els Dijous.
Putos Dijous.
Quan arribava a casa per dinar (llavors vivíem a La Llagosta), la meva mare em tenia preparada una llista de paper ENORME amb coses que havia de comprar a la carnisseria i al supermercat. De vegades, me la portava algun dels meus germans grans.
La puta llista.
Allò em rebentava. De veritat ho dic.
Ara ho entenc molt millor tot plegat, però es que em treia de polleguera.
Era d'aquelles coses que odiaves amb ganes....
Quina tírria, tu.
Pregaves per arribar a casa i no trobar-te la maleïda llista del dimoni.
Però no fallava mai.
Allà estava.
Exhibint-se davant meu, tot cridant-me: "...ven con papaaaaaaá !!!!"
Només li faltava fer-me la onada: "...tsch, ja ha arribat l'Albert....oooooooleeeeeeeeeeeeeeeeee !!!"
Encara que si t'ho pares a pensar, dius, i per què anava jo, un nen de 12 anys, a comprar el menjar de tota la família?....doncs per què comprava sense pagar i ho deixàvem a deure:
- "...Sra. Paquita, apunti-m'ho que la meva mare ho vindrà a pagar el Dissabte..."
- "...D'acord, tens una altre compte aquí...diga-li a la teva mare..."
- "...ah...si....adéu !!! "
- "...ja podràs tu sol amb tot això?..."
- "...aummmpppfffff !!! "
I "...como  Marco y su mono Amedio..." sortia de la botiga en busca de la meva mare....arrastrant quatre bosses de plàstic plenes fins dalt de llom, llonzes de porc , botifarres, vedella, ossos pel caldo i vísceres varies...una vaca sencera, vaja, que no podia yo con mi alma...con la gotita de sudor por la espalda...pobrecito mio !!!!!...amb aquells picors que t'agafen quan vas carregadíssim....i que no et pots rascar per què durs totes dues mans ocupades....eh?....quina ràbia !!!!
Tsch, però complia.
Com un homenet.
I, en un moment o altre, tots els meus germans vam passar per aquest "tràngol" d'anar a comprar sense pagar. Vaja, que era pràctica habitual a casa.
 FOTO: Ara ja no se'n veuen de famílies de 5 germans, oi?...massa "gastu". Jo soc el primer començant per la dreta.

Portes en fora, el motiu d'anar a comprar sense pagar era que la meva mare no em volia donar diners per si els perdia o m'atracaven. Penseu que a mitjans dels 80 eren "tiempos de quinquis", "de bardeos" y "yonquis con chupa de cuero que te meten una mojá"....y tal y tal.
Com deien els Golpes Bajos, eren "Malos tiempos para la lírica".
Clar, jo era massa petit per portar diners però en canvi no ho era per arrastrar una vaca esquarterada.
Curiós, eh?.
Érem petits, si, però no tontos.
La trista realitat era que no hi havia calers i ens havien de fiar.
I com més gran...més vergonya passaves anant a comprar de "fiat".

El meu pare cobrava la seva setmanada els Divendres i tots l'esperàvem amb candeletes per anar al Carrefour del Prat de Llobregat a comprar frankfurts, patates, natilles i aquestes cosetes de cap de setmana que ara podem menjar a diari sense gairebé reparar en el seu cost.
Quan el Carrefour feia pudor, us en recordeu?.
Carrefour que desprès va passar a ser Pryca i ara torna ha tornat a ser Carrefour...i ja no fa pudor.
De vegades, però, jo no volia anar al Carrefour per què preferia quedar-me jugant a la placeta amb el meu amic i veí gallec, el "Miguelín", matant sargantanes amb unes ballestes casolanes que ens feiem amb fustes i pinces d'estendre la roba.
I fotien mal, eh?...recordo que sempre ens dèiem:
- "...sólo vale de cintura parabajo!!!, ...sólo vale de cintura parabajo!!!"
Dues vegades, per què quedés ben clar.
Però tot i això, de vegades se t'escapava un "tirillo" al clatell d'algú...juassss...
- "...ZASCAAAAA !!!!"
- "...hostia perdona tio, que se me ha espapado...no lo entiendo, si tenía el seguro puesto..."
- "...buaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhh !!!...maaaaamaaaaaaaaaaaaaaa !!!!"
Mmmmpppffff.
I el nano marxava espaordit.

Total, que Dissabte al matí era dia de fer net, de cancel.lar tots els deutes, perquè pobres sí però humils i honrats també, eh?. Mai vam deixar a deure res per un període superior a dues setmanes....que jo recordi.
Quines misèries.
Es dur i alhora entranyable recordar aquells temps....però n'estic molt orgullós dels meus pares.
Quin remei, pobrets...tampoc els quedava un altre.
La meva mare va estar molts i molts anys sense comprar-se un vestit nou.
Només tenia un vestit (i fent unes cometes amb els dits): "EL VESTIT DEL DIUMENGE".
Lleig a parir, per cert.
Però com que tampoc fèiem gran cosa els Diumenges, doncs ja li estava bé.
I que es pot extreure d'aquestes vivències?
Bàsicament valors.
Allò del que tant se'n parla últimament i que tant de bé li fan a una societat.
Valors com el sacrifici, la humilitat, la lluita, l'esperança...i sobretot,. saber reconèixer el valor que tenen els diners.
Aps!, i una cosa molt important també: que l'alimentació de la teva família sempre ha d'estar per sobre de les necessitats personals d'un mateix.
Mai pot faltar un plat a taula.
I si es bo, millor, es clar.
La cuina de casa nostra no pot caure en decadència...no hem d'abusar de preparats i ni de dinars fora de casa.
És una reflexió personal.
En fi.
Si tornen les vaques flaques, com està passant, crec (i només crec) que la meva família, com moltes altres famílies que no ho han tingut fàcil en èpoques passades, estem preparats pel sacrifici que calgui.
I espero poder transmetre aquests mateixos valors als meus fills, que no és fàcil.
Desitjo que les properes generacions no ho tinguin tan difícil com les passades.
I dic desitjo per què motius per confiar-hi no en trobo masses ara mateix.


A tots us desitjo que mai us falti un plat a la taula.

11 comentaris :

  1. Ostres Albert, un escrit molt emocionant. M'ha fet riure i també m'ha fet posar la pell de gallina, tot en un sol article.
    Ets un artista!

    ResponElimina
  2. Jaja, com m'ha agradat aquest article!!! Quasi m'hi veig jo, però jo encara no he arribat a anar a comprar sense pagar, em sembla que no trobaria enlloc que em fiessin ara. Crec que has reflectit una realitat que moltes famílies comencem a viure de nou, però que ningú vol reconèixer avui en dia, tothom ho viu a casa, rera les seves quatre parets. En vaig parlar en una entrada al blog fa poc. Els meus pares quan jo era petita tenien una botiga de comestibles, de les de tota la vida, i això que expliques passava molt sovint, els nens venien a comprar i deien: -m'ho apuntes que la meva mare passarà? Moltes i moltes gràcies per aquest escrit, i penso que de tot se'n surt, i tan que si!!!

    ResponElimina
  3. M'he quedat sense paraules Albert, Em veig en un mirall, quina nostalgia.....

    Potser sí que ara és trista aquesta realitat.... però abans, et diré, que també erem molt més feliços amb molt poca cosa, i tú mateix ho dius, amb els valors que ens han ensenyat els nostres pares, farem el sacrifici que calgui per tirar endavant, seguríssimmmm.

    Si nosaltres hi creiem en aquests valors, els nostres fills seguirán el nostre camí.

    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Ostres Albert, Jo també vaig viure a La Llagosta fins els 16 anys... Quins temps aquells.
    El meu Pare era l'ùnic metge del poble. El Dr. Guillamón, potser el vas coneixer i tot.
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. @Jaume, el mon és un mocador, que diuen. Doncs a mi no em sona...jo era molt petit, però segurament els meus pares si. Quines coses,,,,

    ResponElimina
  6. Doncs segur que recordes els brioxos de xocolata de la pastiseria PI o els pollastres a l'ast darrera la parada del sagales i també quan feien la fira amb el BOOM BOOM (La barca) al costat del ajuntament, a les hores un descampat fangos.
    i jugar a la baldufa i a les canicas al descampat de la esglesia. Joer......

    ResponElimina
  7. Pregunta-li als teus pares pel Dr. Guillamón a veure que diuen...

    ResponElimina
  8. @Jaume, no recordo gaires coses de La Llagosta. Recordo quan posaven l'envelat a l'esplanada davant l'ajuntament, si....o la parada de gelats a l'estiu....on comprava els Colajets. Recordo molt bé el camí del cole, al "Colegio Carrero Blanco". Jo vivia al carrer Balmes, num. 7 1º4ª...carrer on posaven el mercat setmanal. Anàvem força la Font del Pi (encara hi anem)....a Cal Roc...i a comprar el Boreal, es clar. Quins temps aquells, si.

    ResponElimina
  9. @Jaume , Desgraciadament els meus pares ja no viuen, però ho preguntaré als meus germans grans, em tenen entre 5-7 anys més que jo. Potser ho recorden.
    Tsch...la resta, disculpeu aquesta conversa privada, eh?

    ResponElimina
  10. Sempre emocionen aquestes vivències Albert...però aquests valors val la pena transmetel's als nostres fills, els farà créixer com a persones....es el més esencial de la vida Albert.

    Gràcies per compartir-ho amb nosaltres...una forta abraçada..

    ResponElimina

Gràcies pels teus comentaris !