inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Escudella i carn d'olla de Nadal Torró de crema cremada de pastisseria Canelons de Nadal Xai al forn amb fruites a la Mostarda Pintxo Goxua Compra'm una cervesa!

dimecres, 15 de juliol de 2009

ARTICLE: Quant costa dinar bé?

Fora de casa, la resposta és molt fàcil: molts diners.
Deixant de banda l'estafa tan monumental i catastròfica que ens ha suposat l'arribada de l'euro, una de les coses que més ens emprenya avui en dia és anar a dinar a un restaurant i sortir amb la sensació que t'han robat els calers. A que si?
A mi m'emprenya molt.
Me toca las pelotas...SOBREMANERA.

Però clar, és molt difícil detectar prèviament d'on podem sortir satisfets i d'on no. Si ningú ens ho recomana...ens haurem d'arriscar i saltar al vacío.
Avui en día, i no nomès al centre de les grans ciutats, hi ha una pila de restaurants que.....si, són molt macos, la decoració es tope fashion, la idea és molt original, tenen una extensa carta de vins (més o menys bons) però ofereixen un producte descompensat.
Dit d'un altre manera, el que menges no val el que pagues. És car.
Però qué és car?...segons la Real Academía Española de la Lengua....caro sería: "Aquello que excede mucho del valor o estimación regular".
Car és quan pagues més del que costa una cosa.
Pots sortir d'un restaurant on has pagat 90 euros x 2 persones amb la sensació de que allà has de tornar, per què s'ho val i ha estat una bona inversió.
O pots sortir d'un restaurant on has pagat 50euros x 2 persones amb la sensació que has llençat els diners. Què preferiu?...tot depen de si tens els 90 euros, oi?
Per tant, hi ha una diferència entre un lloc car i un lloc que costa molts diners. Crec que és important saber-ho, i tenir-ho en compte ja que de vegades "lo barato sale muy caro".
Que dius , cagonlaputa....50 euros per dos amanides de merda, dos trossos de xai que estaba más seco que el ojo un tuerto, un llom de bacallà supersalat, un vi de la casa i dos cafès dolents a matar, sense postre ni res. I a sobre un servei lent i poc profesional.
Clar , surts d'allà amb cara de pomes agres.
Sabeu la cara que posen els Monty Pithon a "Los Caballeros de la mesa cuadrada" quan els pregunten?:"¿y cómo podemos saber si és una bruja?".
Doncs aquella cara, em refereixo. Cara d'imbècil.
Et sents estafat.
I no tornaràs mai més.
Es més, aconsellaràs a la gent del teu entorn de no anar a aquest restaurant infecto.
Però creieu realment que servirà de res?....hi ha tanta i tanta gent....que gairebé sempre tindràn el local ple de nous clients als que estafar...i seguir fent calers....molts calers..."dinero sucio"....en definitiva.

Després estàn els que mengen merda, "los come-mielda". Que mengen el que sigui, paguen el que sigui i no els importa !!!!...si ,si, hi ha gent així...gent sense criteri....que pulula pel mon. Són aquests els que garanteixen un aforament mínim en aquests llocs d'atracament a ma armada...
O gent que, sencillament, com que és un lloc on van els "snobs", doncs s'ha danar.
Pa poder decir que hemos estao allí, saps? "wooootishooooo!!!!" ...cop de puny al cap...en plan Bud Spencer...

I per què passen aquestes coses? ...per culpa de l'especulació, de l'egoisme i de la avarícia intrínseca del ser humà. Molts negocis de restauració es monten amb la única intenció de guanyar diners.
Si en comptes de posar-te una guarnició de patates autèntiques te la puc posar de sucedàni de patata que lo traen de "la Rumanía" i que és més barat, millor.
Total, t'ho menjaràs i ho pagaràs igual i jo guanyaré més calers.
Són empresaris agresius que busquen l'enriquiment a partir dels nitxols de negoci que troben a cada zona.
Es a dir, que si en aquell carrer li convé més montar un forn de pa i cafetería....t'ho montaràn.
A aquest empresaris els posava jo contra la pared i els aplicava la tècnica de Pai Mei y los 5 golpes para hacer explotar el corazón.

Però nosaltres, la gent, també tenim molta part de culpa, per què fomentem que això sigui així i arrasem amb tot.
Antigament la gent no anava a dinar al restaurant cada cap de setmana amb la família....no hi havien calers.
Ara si. Ara la gent surt en massa a dinar per tot arreu....i la masificació comporta una oferta de restaurants més salvatge i menys pura.

Hi ha una bona pel.lícula del Woody Allen que es diu "Si la cosa funciona" que comença amb un diàleg molt interesant que diu així:

"..esto es como la idea original de Karl Marx...todos deberíamos compartir ,ayudar al prójimo, democracia, el gobierno del pueblo....grandes ideas...
..todo són grandes ideas...pero todas tienen un fallo enorme y garrafal: todas se basan en la falaz idea de que las personas són básicamente éticas...
..que si les das la oportunidad de obrar bien, lo harán...
..que no són unos gusanos estúpidos, egoístas, codiciosos, cobardes y cortos de vista...
..la gente hace la vida mucho peor de lo que debe ser...
..en general, siento decir que somos una especie fallida"

Una bona reflexió, oi?...us recomano aquesta peli.
Al final acaba tot en el mateix punt: el ser humà és capaç del millor i del pitjor.

D'altre banda, penso que un bon restaurant tampoc ha de tenir una carta que contempli una infinitat de plats.
Això complica i molt la resta de serveis que ha d'oferir el lloc.
La especialització és el secret.
Un dels meus desitjos (si em toqués la lotería, clar) sería montar un negoci en el món de la restauració, però que respecti un principi bàsic: haurà de ser un lloc on es faci feliç a la gent, per sobre de tot. Sense més pretensions.
No hi ha gaire llocs on et sentis agust, mengis bé, et tractin bé, tinguin un bon servei, no et facin esperar i el preu estigui compensat.
Això sumat a la especialització culinaria ha de ser la base de l'èxit.
Els diners són importants, i tant que si. Sempre s'ha de garantir la continuitat i la prosperitat del negoci, però d'aquí a pretendre fer-nos rics....hi ha una diferència de concepte.

Us explicaré un exemple molt representatiu.
El tema all-i-oli.
Ja sabem que sanitat recomana no utilitzar l'ou per fer maioneses i/o all-i-olis...por que si se pone malito el huevo, resulta que pillas una cosita muy chunguita que se te caen los dientecitos, las orejitas y los ojitos...y a las mujeres el culito y las teticas...que si patatim que si patatam...
...però collons, per què costa tan trovar un restaurant on et posin un bon all-i-oli?
...mira que es tonto el tema , eh?
Nomès demano un puto all-i-oli de tota la vida....d'aquells que provoquen rots agres i tòxics...d'aquells que a mitja tarda et fan tirar uns pets llerdosos, llefiscosos i fastigosos.....que quan pregunta quí s'ha tirat un pet, dius: "peo que no suena, te pinta el culo y huele de pena"...juasssss, juassss....
Però a ningú li fa gràcia....oi?
Doncs sí, costa molt.
I per les mateixes raons: eficiencia empresarial vs respecte a la cuina i a les persones.
És més barat i eficient comprar-lo de pot que dedicar-li mitja horeta cada día a fer-lo.

Lluny de ser pesimista amb el panorama actual (que n'hi ha per ser-ho) afortunadament queden llocs on val la pena anar a menjar.
Jo tinc la meva llista de llocs habituals, com tothom. Podría publicar en un blog una recomanació dels millors restaurants que conec, però llavors no estaría sent conseqüent.
El problema es que si se'n parla molt d'un lloc....amb el pas del temps, es masifica, es degrada, es deteriora i al final te rebota i te explota....com al cole.

Què voleu que us digui.
Jo tampoc tinc la sol.lució definitiva, ni molt menys:
"Jamás se desvía uno tan lejos como cuando cree conocer el camino", diuen.
Al cap i a la fi, estem sotmesos a la voluntad del xinesos, que acabaràn portant, en breu, tots els negocis.
La meva conclusió és clara: si voleu menjar bé sense llençar els diners...apreneu a cuinar a casa i aneu, de tant en tant, a dinar a restaurants que valguin la pena segons el que la vostra economía us permeti.
Hi sortireu guanyant.

FOTO: Aquesta foto m'agrada molt. És la típica foto americana de tota la família....en plan "Con 8 basta", juasss... D'esquerra a dreta: Jo (Albert), Carles, Manel, Mare (Pilar), Pare (Manel), Lluís i la Gemma.
A casa...no hi havia mai calers per anar a dinar tots a un restaurant. De fet, nomès recordo anar tots a un restaurant quan hi havia algún casament, comunió, etc....

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pels teus comentaris !