inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Banda de crema amb fruita Pop de platja a la planxa amb all i julivert Xató Semiesferes de moscatell gelificat Guisat de pebrots verds farcits de carn Wok de potes de calamar amb tirabecs

dimecres, 15 de juliol de 2009

ARTICLE: La felicitació del mestre

"El teu blog està molt bé !!!
  Si un dia vens a Porqueres tinc un llibre per tu..."

(14/06/2011)
Així mateix s'ha dirigit a mi per correu electrònic el gran mestre Jaume Fabrega. Que dius...home, no es gran cosa el que diu....oi?...però a mi m'ha fet il.lusió, que voleu que us digui. Tampoc tinc gaires més aspiracions ni pretensions que publicar tot el coneixement gastronòmic de la nostra família pel gaudiment públic. Amb això en tindré prou.
Però li he agraït la felicitació personalment i me'n alegro molt d'aquest reconeixement que ve d'un gran historiador i coneixedor de la cuina dels Països Catalans, autor (entre d'altres) del llibre "La Cuina Gironina" que recomano en aquest blog, o "Catalunya, per sucar-hi pa".
Superades (i cuinades) ja les 100 receptes en poc més de 7 mesos i més de 2000 fotografies realitzades, us puc assegurar que continuaré amb el mateix esforç i empenyorament que fins ara he tingut i he dedicat a aquest blog....que és una d'aquelles coses que em fan sentir bé....que necessitava fer per a mi mateix, per a la nostra família i per al poble català.
Un petit gra de sorra, que dirien alguns.
Ni més ni menys.
Moltes gràcies, Sr. Fàbrega!!!
...i li agafo la paraula...penso passar per casa seva a recollir el llibre !!!



Però qui és en Jaume Fàbrega?

Jaume Fàbrega i Colom (Vilavenut, Província de Girona, 1948) és considerat un dels crítics gastronòmics més importants dels territoris de llengua catalana. Ha guanyat cinc vegades el Gourmand World Cookbook Awards, distingit premi internacional de literatura gastronòmica i ha publicat més de cinquanta llibres.
A més és historiador, crític d'art, escriptor i professor:
És membre de nombroses entitats gastronòmiques i culturals, entre les quals de:
Com a periodista, és col·laborador assidu de diverses publicacions periòdiques com ara El Temps, Diari de Girona, Mètode (de la Universitat de València) i d'altres mitjans de comunicació com per exemple Catalunya Ràdio. També ha col·laborat a La Vanguardia, Diari de Barcelona, Avui, El Punt, El Món, Presència, Descobrir Cuina, Set Dies, Canigó, Bouquet, Mesa y más, Vivir el vino, Gazeta del Arte i Batik.

Obres publicades recentment

Com a escriptor ha publicat més de cinquanta llibres de temes gastronòmics, alguns dels quals -com els quatre volums de La cuina. Gastronomia tradicional sana, La cuina mediterrània o Dalícies- han estat traduïts a varies llengües. Ha col·laborat amb la redacció a llibres de grans cuiners, com per exemple a El Gran Llibre de la Cuina Catalana de Josep Lladonosa o El Bulli, El sabor del Mediterráneo de Ferran Adrià.

Les últimes obres que ha escrit són:
  • La cuina catalana (nou volums)
  • La cuina mediterrània (dotze volums)
  • La cuina del món (tres volums)
  • La cuina de Mallorca (El Gall Editor)

  Altres mèrits

  • Premi Robert de Nola 1981, amb Jean-François Revel
  • Premi d'Honor Chaîne des Rôtisseurs 1987
  • Premi Jaume Ciurana 1987 de periodisme
  • Premi Raïm d'Argent 1991 amb Juan Maria Arzak
  • Premi Nacional d'Assaig d'Andorra 1996 i 2007
  • Premi Josep Vallverdú d'assaig 1996
  • Premi d'assaig Rovira i Virgili 1999
  • Premi d'assaig C. Sarthou 2007
  • La seva obra va ser seleccionada a Xina per a l'Exposició Internacional Olímpica del Llibre de Cuina de Pequín 2007
  • Distingit en quatre ocasions amb el Premi al millor llibre dels Gourmand World Cookbook Awards
  • Director de Pèl & Ploma de l'editorial La Magrana

Enllaços externs

Llegir més...

ARTICLE: I qué cuinem?

Quan parlo amb la gent, amics i coneguts, m'adono que un dels principals problemes que té la cuina és que no sabem qué cuinar i per tant, no sabem qué comprar.
Si no us ve de gust cuinar o no teniu ganes, no us embarqueu. Serà pitjor. Això farà que la cuina us avorreixi i us agobiareu....i la cuina ens ha de divertir i agradar.
Si anem al Mercat o al Súper i esperem trobar allà la resposta....no anirem per bon camí. Puntualment, sí que ho podem fer, però no ha de ser la norma.
Una miqueta (com diu el Reixach), aquestes coses ja van amb la persona, però us faré unes petites recomanacions que potser us ajuden (una mica).
Sempre haurem de lluitar contra el temps, però d'aquesta manera, potser el podem optimitzar una miqueta millor, Johan.
Partiré de la base que, per motius de feina, nomès cuinarem els caps de setmana.

LA DECISIÓ
La decisió de cuinar s'ha de prendre, almenys, un día abans de fer-ho i tenint en compte el següent:

- qué ens ve de gust o si ens han demanat de fer algún plat
- quins tipus d'aliments fa temps que no mengem o que pel seu contingut sería bo de menjar (rotllo peix blau, peix fresc, verdures,etc...). Això dependrà de l'alimentació que anem arrastrant durant la setmana. Si sou com el Nil de la sèrie els Joves que nomès menjaven llenties....doncs potser el cap de setmana us vingui de gust un Xai la brasa amb all-i-oli, no?.
- quantes persones menjaràn i si voleu que us sobri per a congelar-ho o per menjar entre setmana
- en quina temporada o època de l'any som i quins productes trobarem al Mercat
- de quanta estona disposem per comprar i per cuinar
- i com no, donar-li un cop d'ull al blog per agafar idees, jeje
- i finalment, una cerveseta fresca a mig matí, també ajuda a prendre decisions, a que sí?...juasss...

LA PLANIFICACIÓ
La planificació és bàsica, però no nomès en la cuina si no també en la reste d'aspectes de la vida.
Hem de pensar bé qué és el que necesitem per a fer els plats (apuntar-ho en un paper), sobretot el tema brous, si voleu preparar-los el día abans. Els brous es poden preparar al mateix día, però a mi m'agrada preparar-los el día abans.
Amb la decisió presa i planificada, podem anar a comprar. I amb calers, clar. Però de vegades has de passar pel caixer per treure diners i et troves al típic inútil (que sempre et toca a tú) que es passa 30 minuts de rellotge dins del caixer...introduint targetes i llibretes per totes les ranures posibles...i renegant...com si li haguessin estafat calers...amb aquella cara de gos....que penses...i a mi que me importa tu vida?...so cabrón?...qué salgas yaaaaa!!!!!
En fi. Potser nomès em passa a mi i el gafe sòc jo.
LA COMPRA
Quan un va a comprar ha d'anar amb les idees clares. Desprès ens trobarem amb imprevistos que haurem de sol.lucionar sobre la marxa. Per bé o malament.
Això es com tot.Potser t'aixeques amb ganes de fer i menjar uns "Fideos a la cassola" i acabes menjant un llom de tonyina a la planxa amb calamarcets de guarnició.
O resulta que acabes engegant-t'ho tot a pastar fang (que diuen)....i marxeu a fer unes brotxetes de pinxo a la Font del Pi.
Però si continueu amb ganes de cuinar, us recomano que si trobeu productes que habitualment no tenen els compreu.
Sobretot us passarà amb productes com la fruita i verdura. Però d'una forma o altre, els acabareu cuinant i heu d'aprofitar el moment.
Esta clar que sempre estem parlant d'aliments frescos i de temporada com per exemple: Espinacs, Faves, Pèsols, Palosantos, Xirimoies, Pop de platja, Tellerines, Marísc, etc...

Finalment, i quan arribeu a casa, organitzeu bé la compra i molta paciència, ja que apart de la cuina tots tenim altres responsabilitats a casa amb les que combinar el nostre temps lliure.

Ja m'enteneu , oi?
...que si baixa la basura...que fa molta pudor...
...que si baixa'm les cortines...que vas dir que m'ho faries...i encara no ho has fet...
...que em sembla que la nena s'ha cagat...
...que si pots venir un moment....que no sé que li passa a l'ordinador...que em va super-lent....tanto informático pa na...
...que si pots baixar un moment a comprar fliselina per fer els baixos dels pantalons que em tinc que posar demà...
En fi.
La vida misma.


FOTO: Quan erem petits, a la torre dels meus avis (Parets del Vallés) cada cap de setmana, gairebé, els nostres pares feien una paella amb foc de llenya, que li dona un gustet inimitable.  Aquella paella es convertía en un acte familiar important.
Llegir més...

ARTICLE: Quant costa dinar bé?

Fora de casa, la resposta és molt fàcil: molts diners.
Deixant de banda l'estafa tan monumental i catastròfica que ens ha suposat l'arribada de l'euro, una de les coses que més ens emprenya avui en dia és anar a dinar a un restaurant i sortir amb la sensació que t'han robat els calers. A que si?
A mi m'emprenya molt.
Me toca las pelotas...SOBREMANERA.

Però clar, és molt difícil detectar prèviament d'on podem sortir satisfets i d'on no. Si ningú ens ho recomana...ens haurem d'arriscar i saltar al vacío.
Avui en día, i no nomès al centre de les grans ciutats, hi ha una pila de restaurants que.....si, són molt macos, la decoració es tope fashion, la idea és molt original, tenen una extensa carta de vins (més o menys bons) però ofereixen un producte descompensat.
Dit d'un altre manera, el que menges no val el que pagues. És car.
Però qué és car?...segons la Real Academía Española de la Lengua....caro sería: "Aquello que excede mucho del valor o estimación regular".
Car és quan pagues més del que costa una cosa.
Pots sortir d'un restaurant on has pagat 90 euros x 2 persones amb la sensació de que allà has de tornar, per què s'ho val i ha estat una bona inversió.
O pots sortir d'un restaurant on has pagat 50euros x 2 persones amb la sensació que has llençat els diners. Què preferiu?...tot depen de si tens els 90 euros, oi?
Per tant, hi ha una diferència entre un lloc car i un lloc que costa molts diners. Crec que és important saber-ho, i tenir-ho en compte ja que de vegades "lo barato sale muy caro".
Que dius , cagonlaputa....50 euros per dos amanides de merda, dos trossos de xai que estaba más seco que el ojo un tuerto, un llom de bacallà supersalat, un vi de la casa i dos cafès dolents a matar, sense postre ni res. I a sobre un servei lent i poc profesional.
Clar , surts d'allà amb cara de pomes agres.
Sabeu la cara que posen els Monty Pithon a "Los Caballeros de la mesa cuadrada" quan els pregunten?:"¿y cómo podemos saber si és una bruja?".
Doncs aquella cara, em refereixo. Cara d'imbècil.
Et sents estafat.
I no tornaràs mai més.
Es més, aconsellaràs a la gent del teu entorn de no anar a aquest restaurant infecto.
Però creieu realment que servirà de res?....hi ha tanta i tanta gent....que gairebé sempre tindràn el local ple de nous clients als que estafar...i seguir fent calers....molts calers..."dinero sucio"....en definitiva.

Després estàn els que mengen merda, "los come-mielda". Que mengen el que sigui, paguen el que sigui i no els importa !!!!...si ,si, hi ha gent així...gent sense criteri....que pulula pel mon. Són aquests els que garanteixen un aforament mínim en aquests llocs d'atracament a ma armada...
O gent que, sencillament, com que és un lloc on van els "snobs", doncs s'ha danar.
Pa poder decir que hemos estao allí, saps? "wooootishooooo!!!!" ...cop de puny al cap...en plan Bud Spencer...

I per què passen aquestes coses? ...per culpa de l'especulació, de l'egoisme i de la avarícia intrínseca del ser humà. Molts negocis de restauració es monten amb la única intenció de guanyar diners.
Si en comptes de posar-te una guarnició de patates autèntiques te la puc posar de sucedàni de patata que lo traen de "la Rumanía" i que és més barat, millor.
Total, t'ho menjaràs i ho pagaràs igual i jo guanyaré més calers.
Són empresaris agresius que busquen l'enriquiment a partir dels nitxols de negoci que troben a cada zona.
Es a dir, que si en aquell carrer li convé més montar un forn de pa i cafetería....t'ho montaràn.
A aquest empresaris els posava jo contra la pared i els aplicava la tècnica de Pai Mei y los 5 golpes para hacer explotar el corazón.

Però nosaltres, la gent, també tenim molta part de culpa, per què fomentem que això sigui així i arrasem amb tot.
Antigament la gent no anava a dinar al restaurant cada cap de setmana amb la família....no hi havien calers.
Ara si. Ara la gent surt en massa a dinar per tot arreu....i la masificació comporta una oferta de restaurants més salvatge i menys pura.

Hi ha una bona pel.lícula del Woody Allen que es diu "Si la cosa funciona" que comença amb un diàleg molt interesant que diu així:

"..esto es como la idea original de Karl Marx...todos deberíamos compartir ,ayudar al prójimo, democracia, el gobierno del pueblo....grandes ideas...
..todo són grandes ideas...pero todas tienen un fallo enorme y garrafal: todas se basan en la falaz idea de que las personas són básicamente éticas...
..que si les das la oportunidad de obrar bien, lo harán...
..que no són unos gusanos estúpidos, egoístas, codiciosos, cobardes y cortos de vista...
..la gente hace la vida mucho peor de lo que debe ser...
..en general, siento decir que somos una especie fallida"

Una bona reflexió, oi?...us recomano aquesta peli.
Al final acaba tot en el mateix punt: el ser humà és capaç del millor i del pitjor.

D'altre banda, penso que un bon restaurant tampoc ha de tenir una carta que contempli una infinitat de plats.
Això complica i molt la resta de serveis que ha d'oferir el lloc.
La especialització és el secret.
Un dels meus desitjos (si em toqués la lotería, clar) sería montar un negoci en el món de la restauració, però que respecti un principi bàsic: haurà de ser un lloc on es faci feliç a la gent, per sobre de tot. Sense més pretensions.
No hi ha gaire llocs on et sentis agust, mengis bé, et tractin bé, tinguin un bon servei, no et facin esperar i el preu estigui compensat.
Això sumat a la especialització culinaria ha de ser la base de l'èxit.
Els diners són importants, i tant que si. Sempre s'ha de garantir la continuitat i la prosperitat del negoci, però d'aquí a pretendre fer-nos rics....hi ha una diferència de concepte.

Us explicaré un exemple molt representatiu.
El tema all-i-oli.
Ja sabem que sanitat recomana no utilitzar l'ou per fer maioneses i/o all-i-olis...por que si se pone malito el huevo, resulta que pillas una cosita muy chunguita que se te caen los dientecitos, las orejitas y los ojitos...y a las mujeres el culito y las teticas...que si patatim que si patatam...
...però collons, per què costa tan trovar un restaurant on et posin un bon all-i-oli?
...mira que es tonto el tema , eh?
Nomès demano un puto all-i-oli de tota la vida....d'aquells que provoquen rots agres i tòxics...d'aquells que a mitja tarda et fan tirar uns pets llerdosos, llefiscosos i fastigosos.....que quan pregunta quí s'ha tirat un pet, dius: "peo que no suena, te pinta el culo y huele de pena"...juasssss, juassss....
Però a ningú li fa gràcia....oi?
Doncs sí, costa molt.
I per les mateixes raons: eficiencia empresarial vs respecte a la cuina i a les persones.
És més barat i eficient comprar-lo de pot que dedicar-li mitja horeta cada día a fer-lo.

Lluny de ser pesimista amb el panorama actual (que n'hi ha per ser-ho) afortunadament queden llocs on val la pena anar a menjar.
Jo tinc la meva llista de llocs habituals, com tothom. Podría publicar en un blog una recomanació dels millors restaurants que conec, però llavors no estaría sent conseqüent.
El problema es que si se'n parla molt d'un lloc....amb el pas del temps, es masifica, es degrada, es deteriora i al final te rebota i te explota....com al cole.

Què voleu que us digui.
Jo tampoc tinc la sol.lució definitiva, ni molt menys:
"Jamás se desvía uno tan lejos como cuando cree conocer el camino", diuen.
Al cap i a la fi, estem sotmesos a la voluntad del xinesos, que acabaràn portant, en breu, tots els negocis.
La meva conclusió és clara: si voleu menjar bé sense llençar els diners...apreneu a cuinar a casa i aneu, de tant en tant, a dinar a restaurants que valguin la pena segons el que la vostra economía us permeti.
Hi sortireu guanyant.

FOTO: Aquesta foto m'agrada molt. És la típica foto americana de tota la família....en plan "Con 8 basta", juasss... D'esquerra a dreta: Jo (Albert), Carles, Manel, Mare (Pilar), Pare (Manel), Lluís i la Gemma.
A casa...no hi havia mai calers per anar a dinar tots a un restaurant. De fet, nomès recordo anar tots a un restaurant quan hi havia algún casament, comunió, etc....
Llegir més...

ARTICLE: La cuina catalana


FOTO: Botifarra ibèrica esparracada amb fesolets de Santa Pau (veure recepta)

Gran cuina ens ha tocat, eh?
La cuina catalana està basada en els productes de la terra i adaptada a les estacions de l'any, a les tradicions culturals, i mostra una gran personalitat.
Les influències del pas de civilitzacions com la grega, la romana, els francesos, etc...s'han sintetitzat en una de sola....que la converteix en una gastronomia sana i rica.
Tenim la botifarra amb seques, els canelons, l'empedrat, el xató, la vedella amb bolets, els cargols, els peus de porc, la crema catalana, el pollastre amb escamarlans, el suquet, la llonganissa, la carn d'olla, les faves, l'all-i-oli,  la coca de Sant Joan....i molts i molts i molts més plats....i com no, el pa amb tomàquet, que tant ens identifica.
Ara faré una mica de Pep Guardiola i us faré referència a un poema d'en Miquel Martí i Pol, que deia:

Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser,
que és més saborós que els altres,
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perque acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.

Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per compartir el que mengem
i fer petar la xerrada
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més agradable.



Quanta raó, eh?....està clar que de tonto no tenia un pèl, aquest senyor.
Però no només tenim magnífica matèria primera del mar i de la muntanya....tenim excel.lents vins i caves...i magnífiques fruites i verdures....i això que només parlem de gastronomia.
No acabaríem mai, de veritat.

Si es que tenim de tot en la nostra terra i podem estar ben orgullosos. No ens podem queixar pas.
Però tampoc li hem de fer fàstics a d'altres gastronomies. S'aprèn de forma constant...i, per què no, incorporar a la nostra cuina...aquelles receptes que tan ben acollida tenen al nostre país....com l'empanada gallega potser?....i tant que sí.
Aquesta feina la faig meva.
Gaudim-ne, doncs, de la magnífica cuina que tenim (reconeguda arreu del món)....i fem, amb l'esforç de tots, que es mantingui i que es millori....i conservem aquesta cultura que ens fa ser tan únics.

No us perdeu la recomanació del llibre "El Corpus del Patrimoni Culinari Català".

Llegir més...

ARTICLE: Que mai us falti un plat a taula



Avui us parlaré una mica més sobre mi i la meva història familiar, que sé que sou xafarders de mena i us agradarà.
De petit, a casa passàvem certes angúnies econòmiques.
Només treballava el nostre pare.
Mecànic de cotxes...i per compte d'un altre.
Hi pots comptar.
Clar tirar endavant de cinc "llimes" com nosaltres amb un únic sou....doncs requeria d'algun que altre malabarisme.
Però mai va faltar un plat a taula.
El dinar era gairebé una obsessió malaltissa per la nostra mare (e.p.d.)...i si arribaves 10 minuts tard de l'hora establerta per dinar....buffff.....bronca segura. Però bronca gorda gorda.....GORDA...i si a sobre havia fet arròs, que es pot passar,  ja ho flipes.


FOTO: La nostra mare. La paella dels Diumenges era un plat festiu....especial....familiar....únic.

I es que no sé com ens ho fotíem, però sempre arribàvem tard.
Ja pujant les escales de casa, entre nosaltres, ens dèiem:
- "...buf, menys quart tio....ja veuràs la mama quina bronca....passa tu primer....".
- "...no,no...passa tu !!! "
- "...nooo, tuuuu !!! "
...ja que el primer que entrava per la porta s'enduia gran part de la reprimenda.
I es que el menjar i la cuina tenen un valor que mereix respecte
Però recordo bé que de ben petit, potser amb 11-12-13 anys, ja entenia que a casa els diners no sobraven. Tampoc tenia la sensació de ser pobres, per què aleshores qui més qui menys estava igual i "la riquesa", segons la nostre definició, no era una exclusivitat dels diners.
Sí que recordo molt bé els Dijous.
Putos Dijous.
Quan arribava a casa per dinar (llavors vivíem a La Llagosta), la meva mare em tenia preparada una llista de paper ENORME amb coses que havia de comprar a la carnisseria i al supermercat. De vegades, me la portava algun dels meus germans grans.
La puta llista.
Allò em rebentava. De veritat ho dic.
Ara ho entenc molt millor tot plegat, però es que em treia de polleguera.
Era d'aquelles coses que odiaves amb ganes....
Quina tírria, tu.
Pregaves per arribar a casa i no trobar-te la maleïda llista del dimoni.
Però no fallava mai.
Allà estava.
Exhibint-se davant meu, tot cridant-me: "...ven con papaaaaaaá !!!!"
Només li faltava fer-me la onada: "...tsch, ja ha arribat l'Albert....oooooooleeeeeeeeeeeeeeeeee !!!"
Encara que si t'ho pares a pensar, dius, i per què anava jo, un nen de 12 anys, a comprar el menjar de tota la família?....doncs per què comprava sense pagar i ho deixàvem a deure:
- "...Sra. Paquita, apunti-m'ho que la meva mare ho vindrà a pagar el Dissabte..."
- "...D'acord, tens una altre compte aquí...diga-li a la teva mare..."
- "...ah...si....adéu !!! "
- "...ja podràs tu sol amb tot això?..."
- "...aummmpppfffff !!! "
I "...como  Marco y su mono Amedio..." sortia de la botiga en busca de la meva mare....arrastrant quatre bosses de plàstic plenes fins dalt de llom, llonzes de porc , botifarres, vedella, ossos pel caldo i vísceres varies...una vaca sencera, vaja, que no podia yo con mi alma...con la gotita de sudor por la espalda...pobrecito mio !!!!!...amb aquells picors que t'agafen quan vas carregadíssim....i que no et pots rascar per què durs totes dues mans ocupades....eh?....quina ràbia !!!!
Tsch, però complia.
Com un homenet.
I, en un moment o altre, tots els meus germans vam passar per aquest "tràngol" d'anar a comprar sense pagar. Vaja, que era pràctica habitual a casa.
 FOTO: Ara ja no se'n veuen de famílies de 5 germans, oi?...massa "gastu". Jo soc el primer començant per la dreta.

Portes en fora, el motiu d'anar a comprar sense pagar era que la meva mare no em volia donar diners per si els perdia o m'atracaven. Penseu que a mitjans dels 80 eren "tiempos de quinquis", "de bardeos" y "yonquis con chupa de cuero que te meten una mojá"....y tal y tal.
Com deien els Golpes Bajos, eren "Malos tiempos para la lírica".
Clar, jo era massa petit per portar diners però en canvi no ho era per arrastrar una vaca esquarterada.
Curiós, eh?.
Érem petits, si, però no tontos.
La trista realitat era que no hi havia calers i ens havien de fiar.
I com més gran...més vergonya passaves anant a comprar de "fiat".

El meu pare cobrava la seva setmanada els Divendres i tots l'esperàvem amb candeletes per anar al Carrefour del Prat de Llobregat a comprar frankfurts, patates, natilles i aquestes cosetes de cap de setmana que ara podem menjar a diari sense gairebé reparar en el seu cost.
Quan el Carrefour feia pudor, us en recordeu?.
Carrefour que desprès va passar a ser Pryca i ara torna ha tornat a ser Carrefour...i ja no fa pudor.
De vegades, però, jo no volia anar al Carrefour per què preferia quedar-me jugant a la placeta amb el meu amic i veí gallec, el "Miguelín", matant sargantanes amb unes ballestes casolanes que ens feiem amb fustes i pinces d'estendre la roba.
I fotien mal, eh?...recordo que sempre ens dèiem:
- "...sólo vale de cintura parabajo!!!, ...sólo vale de cintura parabajo!!!"
Dues vegades, per què quedés ben clar.
Però tot i això, de vegades se t'escapava un "tirillo" al clatell d'algú...juassss...
- "...ZASCAAAAA !!!!"
- "...hostia perdona tio, que se me ha espapado...no lo entiendo, si tenía el seguro puesto..."
- "...buaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhh !!!...maaaaamaaaaaaaaaaaaaaa !!!!"
Mmmmpppffff.
I el nano marxava espaordit.

Total, que Dissabte al matí era dia de fer net, de cancel.lar tots els deutes, perquè pobres sí però humils i honrats també, eh?. Mai vam deixar a deure res per un període superior a dues setmanes....que jo recordi.
Quines misèries.
Es dur i alhora entranyable recordar aquells temps....però n'estic molt orgullós dels meus pares.
Quin remei, pobrets...tampoc els quedava un altre.
La meva mare va estar molts i molts anys sense comprar-se un vestit nou.
Només tenia un vestit (i fent unes cometes amb els dits): "EL VESTIT DEL DIUMENGE".
Lleig a parir, per cert.
Però com que tampoc fèiem gran cosa els Diumenges, doncs ja li estava bé.
I que es pot extreure d'aquestes vivències?
Bàsicament valors.
Allò del que tant se'n parla últimament i que tant de bé li fan a una societat.
Valors com el sacrifici, la humilitat, la lluita, l'esperança...i sobretot,. saber reconèixer el valor que tenen els diners.
Aps!, i una cosa molt important també: que l'alimentació de la teva família sempre ha d'estar per sobre de les necessitats personals d'un mateix.
Mai pot faltar un plat a taula.
I si es bo, millor, es clar.
La cuina de casa nostra no pot caure en decadència...no hem d'abusar de preparats i ni de dinars fora de casa.
És una reflexió personal.
En fi.
Si tornen les vaques flaques, com està passant, crec (i només crec) que la meva família, com moltes altres famílies que no ho han tingut fàcil en èpoques passades, estem preparats pel sacrifici que calgui.
I espero poder transmetre aquests mateixos valors als meus fills, que no és fàcil.
Desitjo que les properes generacions no ho tinguin tan difícil com les passades.
I dic desitjo per què motius per confiar-hi no en trobo masses ara mateix.


A tots us desitjo que mai us falti un plat a la taula.
Llegir més...