inici | contacte | avís legal | publicitat | Spain English French German Italian Russian Portuguese
Sopa de pescadors Tortell de massapà Pèsols negres amb calamarsets i allioli suau Estofat de vedella amb carreretes

divendres, 12 setembre de 2014

"Jalapeños" farcits de formatge



Disculpeu-me, però no he trobat cap traducció al català encertada, per tant, respectaré la definició original del castellà: jalapeño.
Com ja sabreu, el jalapeño és una varietat de xili picant típicament presentada en vinagre i molt utilitzada en la presentació de plats mexicans com els Natxos. Però també els podeu trobar frescos, en cru.
I es que l'altre dia un company de feina, en Ruben, em va portar jalapeños. Resulta que els havia plantat pensant que eren pebrots normals i ara, el colega, en té un fotimer i no sap com cuinar-los.
Avui us presento una recepta mexicana alternativa als Natxos de sempre: els jalapeños farcits.
Els podeu farcir del que voleu però es recomanable emprar productes làctics que, degut a la caseïna, ajuden a descompondre l'oli de la capsaïcina i, per tant, rebaixen la sensació de picor. 
Addicionalment també podem rebaixar el picant amb àcids com la llimona o blanquejant (escaldant) una estona els pebrots.
Com vam veure en el recent l'article El menjar picant, els xilis contenen aquesta substància química anomenada capsaïcina que provoca aquella sensació de cremor o picor quan entra en contacte amb la mucosa bucal.
Aquí, a Catalunya, la tolerància al picant és sensiblement inferior a la dels consumidors mexicans, a qui el picant que proporcionen els jalapeños no és, ni tan sols, digne de ser advertit. 
En aquesta entrada veurem com rebaixar una mica el picant i presentar-los d'una forma atractiva i, sobretot, apte per al nostre paladar.
Pareu especial atenció a les mesures de seguretat recomanades si no voleu patir en primera persona els efectes de la capsaïcina en la vostre pell, la gola o ulls.
Per a més informació sobre el menjar picant us recomano la lectura de l'article El menjar picant.
Som-hi!
Llegir més...

dimarts, 9 setembre de 2014

ARTICLE: El menjar picant



Molta gent opina que el picant mata el sabor dels menjars.
Jo no estic d'acord amb aquesta afirmació, però sí és cert que el grau de picant pot condicionar un plat.
El picant, ben utilitzat, proporciona una important i atractiva gama de matisos als plats i al paladar.
Però què és el picant?
La substància picant més habitual i que trobem a totes les varietats de xilis és la capsaïcina, que provoca aquella sensació de cremor o picor quan entra en contacte amb la mucosa bucal.
Aquesta sensació causada per la capsaïcina, també la podem trobar a la piperina (es troba a la pebre negre i al gingebre) i a la allicina (present en l'all i la ceba crus).
Aquí, a Catalunya, no tenim massa cultura de menjar picant i el que pensem que pica una barbaritat (com podria ser un jalapeño que està a la posició número 13 de l'escala Scoville), en altres cultures no es digne ni de ser advertit. 
La veritat es que aquí, en general, quan et demanes un plat picant, s'acostuma a pecar de poc picant que no pas de massa. I es que, si sou amants del picant, pot resultar frustrant demanar unes patates braves o una bomba picant i comprovar que allò no pica una merda. O també aquell oli suposadament picant que et serveixen a la majoria de pizzeries, que t'acabes fotent la pizza submergida en oli per poder trobar una mica de regustet picant al final.
Penso que seria interessant proporcionar als clients la possibilitat d'incrementar el picant dels plats, tal i com ja es fa, per exemple, amb el grau de cocció d'un filet. Tsch, que no tot s'arregla amb un pot de tabasc... 
Però això no passarà, ja ho sé. 
Alguns com jo, de tant en tant, gaudim d'una picor intensa, d'aquella calor, d'aquella pujada d'adrenalina, d'aquella coïssor a la boca i als llavis i d'aquella sotragada al paladar que et fa sentir viu.
Si algun dia munto un restaurant, ho tindré en compte.
Avui, doncs, us recomanaré un consum moderat de picant, amb coneixement, sí home sí.
Jo procuro donar picant als meus fills, no massa fort, és clar, però considero important educar el paladar des de ben petit, i es que hi ha gent que pensa que tot el sigui picant és tabú i ho descarten automàticament, sense miraments. 
Ara, veiem quins són els beneficis i els inconvenients de menjar picant.


BENEFICIS DE MENJAR PICANT 
PREVÉ EL CÀNCER
Nombrosos estudis han demostrat que la capsaïcina és un antioxidant natural que redueix el creixement de les cèl·lules canceroses. De fet, en països amb dietes riques en aquesta substància, els índex d'alguns càncers són molt baixos. Altres investigacions demostren que l'aplicació tòpica de la capsaïcina pot calmar el dolor neuropàtic.
 

REDUEIX LA PRESSIÓ ARTERIAL I MILLORA LA CIRCUL·LACIÓ
Els picants han estat utilitzats per la medicina natural des de l'antiguitat per estimular la circulació sanguínia, promoure la sudoració, millorar la digestió i per les seves propietats antisèptiques i antiinflamatòries.
A més, la capsaïcina va ser capaç de reduir el pressió arterial en animals d'assaig, segons investigacions realitzades en una universitat de la Xina. 
Aquesta mateixa substància, la capsaïcina, s'ha demostrat que combat la inflamació de les artèries i millora la circulació, pel que és beneficiosa per reduir les malalties cardiovasculars. Quan es mengen aliments picants, la temperatura del cos s'eleva, de manera que augmenta el flux sanguini i arriba millor la sang al cor.  
A més, la majoria de substàncies picants són riques en vitamines A i C, que ajuden a reforçar les parets dels vasos sanguinis.

AJUDA A PERDRE PES I CREMAR CALORIES
La capsaïcina és la responsable que el cor s'acceleri i el nostre metabolisme també, per la pujada de la temperatura del cos, de manera que es cremen calories més ràpidament. A més, provoca una sensació de sacietat.  
Per això, el menjar picant pot ajudar a les persones que volen reduir el seu pes.


BAIXA EL COLESTEROL I PREVÉ LA DIABETIS
I com si tot això fos poc, un estudi dut a terme a Austràlia suggereix que el menjar picant ajuda a millorar els nivells de colesterol en sang i redueix la demanda d'insulina, el que podria ser un factor per a la prevenció de la diabetis.

AJUDA A PASSAR LA CALOR
En els països calorosos és molt habitual que des de sempre es consumeixin aliments picants i begudes calentesEl nostre cos augmenta de temperatura en ingerir un aliment picant i que per tant en estar més "calents" nosaltres la diferència tèrmica amb l'ambient és menor, en conseqüència la sensació de calor és també menor.
Imagineu-vos que el nostre cos està a 36 º i que estem a 39º a l'exterior. Si prenem alguna cosa calenta o picant el que fem és acostar-nos a aquests 39 i, per tant, tindrem la sensació que fa menys calor.

Com sabeu, i com passa en èpoques estivals, si prenem un got d'aigua molt freda en un entorn calent el que provocarem és una bona suada i una sensació de xafogor important.
Per aquest motiu, els berbers també prenen el té ben calent.
Un altre tema ja seria si ens ve més o menys de gust consumir begudes calentes a l'estiu.
Personalment, jo prefereixo passar més calor, però es que una cerveseta ben freda quan fa pica el sol... no té preu!.
En qualsevol cas, la climatologia a Catalunya tampoc es excessivament extrema, oi?

ÉS CONSERVANT
En el passat, els adobs amb picant s'han utilitzat sempre com a conservants.

ÉS AFRODISÍAC
Algunes teories defensen que el menjar picant és afrodisíac pel seu alt contingut en vitamina C, que estimula la producció d'endorfines. 

CONTRA EL REFREDAT
La capsaïcina promou la sudoració equilibrant la temperatura del cos en cas de grip o refredat. També obre els conductes nasals millorant la congestió, la sinusitis, bronquitis i fins i tot l'asma.

MILLORA L'ESTAT ANÍMIC
El menjar picant genera endorfines i serotonines oferint una sensació de benestar general.



INCONVENIENTS DE MENJAR PICANT
IRRITACIÓ
La capsaïcina que contenen la majoria de xilis és altament irritant.
Irrita la gola, la pell i els ulls. Eviteu-ne el contacte directe, feu servir guants i, en cas de contacte amb els ulls, netegeu amb abundant aigua, oli o sol·lució salina.

COÏSSOR
Les llavors dels xilis son les parts que acumulen més picant. Retireu-les si es possible.
Si voleu rebaixar-ne el picant dels pebrots, la caseïna dels làctics us ajudarà, per aquest motiu molts plats es farceixen o s'acompanyen de salses fetes amb llet i/o formatge.
També són útils el vinagre i els àcids com la llima i la llimona.

HEMORROIDES?
Un mite bastant estès és que el menjar picant provoca hemorroides. Això no és cert. Si una persona té hemorroides, ha d'evitar el menjar picant per a no agreujar la inflamació, però el picant en si no és el que provoca les hemorroides, només les inflama.

A EVITAR
Encara que alguns estudis han demostrat que el menjar picant pot millorar la digestió i curar certes malalties estomacals (durant anys, la cayena es receptava per a dolors d'estómac), la veritat és que si es pateix alguna úlcera d'estómac o una altra afectació de l'aparell digestiu s'ha d'evitar abusar dels picants ja que podria provocar alguna irritació.
També han d'evitar els aliments picants en excés en cas d'hemorràgies, malalties de fetge o de les vies urinàries. En aquest cas s'ha de consultar amb el metge abans de consumir aquest tipus d'aliments.

L'ESCALA SCOVILLE
L'escala Scoville és una mesura de la picor dels xilis (també coneguts com bitxos, pebrots o ajíes). El nombre d'unitats Scoville (SHU, de l'anglès Scoville Heat United) indica la quantitat present de capsaïcina. Moltes salses picants fan servir l'escala Scoville i així ho mostren a les seves etiquetes comercials.


CONCLUSIÓ
Un cop vistos els beneficis i els inconvenients de menjar picant, el millor consell que us puc dir es que busqueu el vostre propi equilibri: gaudiu del picant, però no el patiu.
Mengeu picant amb mesura, trobeu el vostre límit i, per suposat, eviteu-lo, com ja hem vist, en situacions on sigui poc recomanable.
En aquest blog trobareu algunes receptes de plats picants fent una recerca per la paraula PICANT.

Llegir més...

divendres, 5 setembre de 2014

Pa de pagès


Pa de pagès, nanos.
Què seríem els catalans sense el pa de pagès?.
Aquesta recepta no la trobareu al llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català, però sí en aquest blog.
La recepta i les fotografies son cortesia de l'Oscar Peral, un apassionat del pa que recentment ha fet diversos cursos sobre la seva elaboració.El pa que fa, afortunadament, el tasto sovint (és el meu cunyat, de fet) i, tot i haver estat elaborat a casa seguint les instruccions d'en Xavier Barriga (de la Turris), el resultat és, senzillament, extraordinari.
Però tot s'ha de dir: us caldrà una mica d'empenyorament i dedicació per fer-lo.
Però val la pena, creieu-me.
Parlarem del polish, i us diré que és un pre-ferment o tipus de massa mare.
Més endavant prepararem un article on parlarem dels diferents tipus de llevats i masses mare que podem emprar en l'elaboració del pa (polish, biga, massa mare, etc...).
Per tant, primer veurem com preparar el polish, que serà un dels ingredients de la recepta del pa de pagès.
Veurem, també, com construir una càmera de fermentació casolana. No és imprescindible, ni molt menys, però ajuda molt, sobretot a l'hivern. Per fabricar aquesta càmera només us caldrà:
- una caixa de plàstic grossa amb tapa, que us pot costar 10€.
- un cable calefactor de 75W (el que s'utilitza pels terraris va bé)  i que us pot costar uns 40
- un termòstat digital amb control de temperatura, que mesurarà la temperatura dins de la caixa i encendrà o apagarà el cable calefactor quan calgui. Això us pot costar uns 55€ aproximadament. 
Ho podeu fer amb artefactes més senzills i econòmics també, tot és qüestió d'imaginació. 
Per cert, es recomanable posar un got amb aigua dins de la càmera de fermentació per evitar que les masses es ressequin en excés.  
I poc més. 
Doncs això, a fer pa de pagès!
Així que si voleu gaudir d'un bon àpat català, ja només haureu d'anar a collir els tomàquets de l'hort i fregar-los bé sobre una llesca ben torrada o, per exemple, mullar un trosset de crosta cruixent dins un morter d'allioli fet a mà... ummmmmmmm!
Ah!, i el porró, que no falti, eh?.
Llegir més...

dimarts, 2 setembre de 2014

Amanida caprese


Si sou una mica maldestres a la cuina la recepta d'avui us agradarà.
D'aquelles que tenen complicació 0 i qualsevol les pot fer, rotllo "Cocina para torpes de Forges".
L'amanida caprese és una amanida italiana (de Capri) i es fa amb rodanxes de tomàquet, mozzarella fresca, i fulles d'alfàbrega fresca, de fulla grossa, regat tot amb abundant oli d'oliva verge extra. 
Així de fàcil.
Se li poden afegir olives negres i formatge ratllat, si voleu.
Per cert, els colors d'aquesta amanida són els mateixos que els de la bandera italiana: el vermell del tomàquet, el blanc de la mozzarella i el verd de l'alfàbrega

Digueu-me observador.
Total, que resulta una amanida molt fresca, saludable i bona, d'aquelles recomanables.
Som-hi!
Llegir més...

divendres, 29 agost de 2014

Pop guisat al forn


Recepta tradicional número 873 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
Pop o polp, se li pot dir de les dues maneres.
En aquest blog ja hem vist diferents formes de cuinar el pop, un excel·lent producte que trobem a les nostres costes. Avui, us porto una nova publicació d'una recepta tradicional catalana molt interessant.
Com veureu, no és pas massa complicat de fer i el resultat és, senzillament, impressionant.
Si em permeteu, el procés de coure el pop me'l saltaré i, per tant, us recomanaré la lectura prèvia del consell: La cocció del pop.
Espero que us agradi.
Llegir més...

dimarts, 26 agost de 2014

ARTICLE: La salaó d'anxoves


Sempre he sigut un gran apassionat de les anxoves, concretament, de les anxoves de L'Escala. En aquest blog us he recomanat ja alguns productes i aquestes anxoves no podien faltar.
L'Escala m'agrada.
Allà hi estic a gust.
I les anxoves són la meva perdició.
Tot i haver sigut pastisser, trobo que no hi ha producte dolç que superi el plaer de menjar-se una anxova.
És un tema genètic, i es que ja ho deia la meva mare: "...mi reino por una anchoa!"
I per què no sóc budista... que si no...em reencarnava en una anxova!

Però això va a gustos, oi?.
Hi ha qui les detesta.
Total, que no fa massa vaig estiuejar a l'Escala i vaig aprofitar per visitar el Museu de l'Anxova i de la Sal d'aquesta bonica població empordanesa. El museu disposa d'una exposició permanent, a través de la qual es mostra un recorregut temàtic sobre la història de la pesca i la salaó al poble de l'Escala, des dels seus inicis.
Em vaig informar detalladament sobre el procés de salaó de l'anxova i avui em complau presentar-vos un resum d'aquesta experiència adquirida, que probablement li pugui ser útil a algun de vosaltres.
Primerament, trobareu un glossari que us ajudarà a entendre algunes paraules utilitzades durant el procés de salaó, que no son d'ús quotidià.
En aquest article, hi trobareu el procés de salaó de l'anxova i la sardina tal i com s'ha fet tota la vida a les nostres costes.
Al nord de la península també fan bones anxoves, a Santoña concretament, però em quedo amb les de l'Escala, a banda de ser aquesta última una localitat força més agradable de visitar.
Les anxoves de l'Escala són molt aromàtiques i saboroses, amb un gust persistent.
Per tant, us recomano a tots consumir anxoves de l'Escala que, a més a més, gaudeixen del distintiu Productes de la Terra.
Som-hi!

Llegir més...

divendres, 22 agost de 2014

Full amb pernil, pesto i formatge de cabra sobre salsa aurora


El plat d'avui és d'aquells que fa bona pinta, d'aquells que si el serveixen a la taula del costat dius:
"Carinyo, mira, mira aquella taula... ens demanem allò?"
Acabem de veure com preparar la salsa aurora.
Doncs bé, avui us presento uns de les seves possibles aplicacions.
Un cop preparada també la salsa pesto, només us caldran 10 minutets de rellotge per elaborar aquest recomanable plat.
La base, feta amb la salsa aurora, us permetrà sucar una pasta de full farcida amb pesto i pernil dolç. Com a colofó, coronarem el centre amb un bon tall de formatge de cabra que caramel·litzarem amb un bufador
En el cas d'avui, no us poso les quantitats, ja que en podeu fer tants com vulgueu.
A què espereu per fer-lo?
Llegir més...

dimarts, 19 agost de 2014

Salsa aurora


La salsa aurora la podeu fer servir tant per a carn com per a peix, però és ideal per a la pasta, les creps i les preparacions salades amb pasta de full.
Aquesta salsa italiana és força calòrica, però molt saborosa, que entra de seguida per la vista.
Per resumir-ho, podríem dir que la salsa aurora és una beixamel de tomàquet, la mateixa que utilitzen els barcelonins a l'hora de preparar els Canelons de Nadal a la Barcelonina.
Us recomano la lectura prèvia de la recepta Salsa beixamel i de la recepta Salsa de tomàquet.
Llegir més...

divendres, 15 agost de 2014

Pèsols negres amb calamarsets i allioli suau


De nou, us presento un plat amb un ingredient ben singular: el pèsol negre del Berguedà.
Com ja vam parlar a la introducció de la recepta Pèsols negres estofats amb coll de bé (gran plat per cert), el d'avui, és un producte que costa de trobar. Per tant, sempre que tingueu l'oportunitat de comprar-ne us aconsello que ho feu.
Veurem com combinar aquests saborosos i particulars pesolets amb uns calamarsets de mida petita, tot regat amb un allioli suau, que no piqui massa. No està bé que ho digui jo, però aquest plat és una autèntica delícia que us recomano a tothom tastar.
Espero que us agradi.... a mi, m'ha tornat boig!
Llegir més...

dimarts, 12 agost de 2014

Orella de porc "a feira"



A casa meva, la cuina catalana i la cuina gallega sempre han anat de la mà.
Suposo que serà per què la nostra família té arrels gallegues per part de mare.
Arrels celtes!... arrels de vikings!.. UUUUAAAAARRRRRHHHHHHHHGGGGG!!!!!!
... suposo que per aquest motiu quan vaig a Galícia o a Escòcia m'hi trobo com a casa...
... però no tinc el pel roig...
... ni m'agrada que em diguin Viky...
... ni em poso faldilles en la intimitat, eh?.... mal pensats!
En fi, que sóc català per sobre de tot, que quedi clar.
I tornem a la cuina, vinga.
Avui us presento una tapa molt coneguda arreu de la península: l'orella de porc a la gallega o "a feira".
Podeu coure l'orella de porc a casa o comprar-la ja cuita.
Si la voleu coure a casa, l'haureu de rentar bé i haureu de cremar tots els pèls de l'orella prèviament.
...que dit a així sona lleig, oi?.

Seguidament, haureu de bullir l'orella de porc (ja neta de pèls) en aigua, sal i llorer (i una ceba si voleu) durant al menys una horeta, fins que estigui ben tova. En olla exprés només us caldrà la meitat del temps.
La resta, es prepara igual que el pop, ben fàcil.
Jo penso que, en el fons, qualsevol cosa preparada "a feira" sempre resulta atractiva, i l'orella queda molt bona, però, personalment, ni té ni punt de comparació amb el Pop "a feira".
Llegir més...

divendres, 8 agost de 2014

ARTICLE: Tòpics de la cuina nord-americana


No es massa encertat que algú que no ha trepitjat mai un país com els E.E.U.U. critiqui positiva o negativament la seva cuina.
Ja, i què!!!!.
En qualsevol cas, tots tenim la nostra pròpia opinió i aquí us deixo la meva.
Avui us voldria parlar d'aquells tòpics que ens transmeten els mitjans de comunicació i que poden ser erronis o no.
D'entrada, molts de nosaltres creiem que als E.E.U.U. només mengen mega-hamburgueses de baixa qualitat amb BACON cruixent, coca-cola fins a saturar les venes i com a DESSERT un donuts XXL amb tortitas i sirope de arce.
I per això estan tots gordos.
Per això quan els incineren fa olor a rom cremat.
La realitat es que, moltes vegades, ens pensem que a casa nostra tot és millor que als E.E.U.U., però si parlem de carn i d'hamburgueses concretament, els nord-americans en saben força més que nosaltres.
Que siiii.... que aquí tenim vedella i porc amb la marca Q, amb IGP, DOP, PMS, GAP, FIC, CUL, PET i FUCK.
Però ells encara en tenen més.
De fet, als EEUU hi podem trobar tota mena de productes frescos i ecològics i, per tant, disposen d'una excel·lent matèria primera.
En realitat, el problema no rau en el producte, rau en les persones i l´elecció nutritiva que fan.
I d'aquí sí que venen els gordos.
Vaja, que en realitat es tracta d'un problema cultural.
Podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que els EEUU no tenen cultura gastronòmica.
Fins ara no han aprés a estimar la cuina.
Com ja us comento a la presentació d'aquest blog, la cuina no és patrimoni exclusiu dels cuiners: és patrimoni de la societat. La cuina és un hàbit i l'acte de cuinar afecta a les rel·lacions humanes, a les rel·lacions familiars i socials, a la cultura i, com no, a la salut.
En l'actualitat, i amb el boom mundial de la gastronomia i dels seus reconeguts xefs (també als EEUU), ara sí que sembla que els nord-americans comencen a interessar-se i a ser més conscients de la importància que té la cuina. Tsch... us ha costat, eh? carallots?...
I això que els tomàquets i les patates ja els tenien abans que nosaltres...
Ara comencen a estar més ben informats i a tenir curiositat pel bon menjar.
En principi, això és bo, sempre que no siguem davant d'una altra moda elitista i passatgera.
Aquest problema cultural amb la cuina no passa tant a les grans ciutats com a la perifèria, on no tenen cap inconvenient en practicar l'anomenat grab a bite o, dit d'un altre manera, menjar qualsevol cosa ràpida per matar la gana, a lo zampabollos. Això mateix queda palès en la serie Jamie Oliver's Food Revolution, que us recomano veure, on aquest reconegut cuiner britànic pretén obrir els ulls a famílies i escoles nord-americanes i corregir l'actual model nutritiu que és absolutament infame.
Es tracta d'una serie d'interessants capítols on es veuen situacions quotidianes d'aquell país impossibles d'extrapolar al nostre. En aquest video, ja antic, podeu comprovar com uns infants no saben diferenciar un tomàquet d'una patata.
Pobrets meus.


El tomàquet no el coneixen, però el ketchup sí.
Les patates tampoc, però les xips sí.
El mateix passa amb una cuixa de pollastre crua i el nugget processat.
Fins i tot, es pot constatar que dins el taper d'una nena de 4 anys hi podem trobar una bossa de patates xips i una pila de llaminadures! per dinar! pobreta nena!
Quins collons que tenen els pares!
N'hi ha per llogar cadires!
I moltes més aberracions que et fan encongir el cor, sobretot quan parlem de l'alimentació dels nostres innocents fills que depenen totalment de les decisions d'uns pares que, nutritivament, no son gaire més espavilats que un porc senglar.
And so on and so on...que diuen.
Sembla, doncs, que aquest és l'autèntic drama d'una gran part dels habitants d'aquell país.
Per tant, ens trobem que, a molts llocs, sigui l'hora que sigui i de forma individual, quan algú té gana s'acosta a la nevera i, directament, es menja el que li ve de gust, que acostumen a ser marranades.
No valoren l'acte social de gaudir d'un bon àpat ni d'una bona sobretaula.
Aquí, a casa nostra, ens passem una mica amb la sobretaula, tot sigui dit.
Que no caldria estar-s'hi 35 o 40 minuts remenant el carajillo d'anís del mono mentre ens acariciem la panxota amb les cames ben estirades, tot paint la botifarra amb seques i allioli que ens hem trincat.
Quina fila que foten alguns, eh?
Potser se'ls escapa una llufa pudenta i tot...
Total, que hauríem de trobar un punt mig, no creieu?.
A mi em fa la impressió que, als E.E.U.U. només s'ajunten per menjar pel Dia de Acción de Gracias o pel típic sopar de presentació del novio de la nena....que, per cert, acostuma a ser les 17:00h de la tarda... quan aquí encara estem escurant la cullereta del trifàsic.

Per cert, us heu fixat quines cases tan grans tenen els nord-americans?
A mi em toca una mica els collons tot plegat... i em foten molta enveja aquelles cuines!
A les típiques pelis o series nord-americanes sempre surten unes cuines gegantines... on hi podria aterrar l'helicòpter de Tulipan.
Tothom té neveres de dues portes que sempre són plenes de sucs de taronja, galledes de gelats, un enciam per fer bonic, una garrafa de 5 litres amb un cul de llet que fa pudor... i, sobretot sobretot, moltes cerveses amb tap de rosca. Cerveses d'ampolla, per què les de llauna se les beuen calentes el que dia que juguen els Nicks contra els Raptors de la Confererencia Oeste.... o com polles es diguin.
A més, totes les cuines tenen barra i tamborets per fer petar la xerrada mentre prens un copeta de vi dolent i l'amfitrió va tallant les pastanagues a daus.
Ojo! però no hem dit abans que els nord-americans mengen porqueria?.
És una mica contradictori que quan una escena es desenvolupa dins una cuina nord-americana, els actors sempre apareixen tallant verdures. Fixeu-vos-hi bé!
- Me ayudas con la lechuga, cariño?
(COULD YOU HELP ME WITH LECHUG, ASSHOLE?)
(us poso la traducció que fa el Google Translator, val?)
Ahhh!, i sempre porten davantal, sobretot, eh? que l'enciam i les pastanagues ja sabeu com taquen!
I quan arriba l'hora de sopar, veus que serveixen els plats a taula amb una muntanyeta de puré de patata, un tros de suro que sembla carn, una panotxa, uns pèsols verds (que brillen molt per què els renten amb Mister Proper), una mica de coliflor (crua absolutament) i aquelles pastanagues mini tan cuques que s'acaba foten el gos.
I ja està.
Ni un miserable raig d'oli d'oliva.
Visualment és tot molt plàstic i el plat té bona fotografia.
A banda d'això, penses... coi!, doncs tant malament no sembla que mengi aquesta gent!
Tsch...tranquils, que us ho explico.

Sabeu que passa?.... que el que cuinen a les pelis nord-americanes no s'ho foten mai!!! 
Fixeu-vos, la dona sempre està enfeinada responen a les preguntes que li fa tota la família mentre està servint el menjar. A continuació, es quan sona el telèfon i ho ha de deixar tot per agafar-lo.
Va atabalada!.
El pare, està rumiant i sembla una mica preocupat.
Serà per la feina?... no.
Està pensant en els shorts que duia l'atractiva filla del veí amb la que ha mantingut una petita però interessant conversa pel matí mentre feia veure que tallava la gespa. De fet, encara no té massa clar si les respostes que li ha donat aquella marranota eren insinuacions sexuals o no.... i per això està absent del que passa al seu voltant.
El nen petit, aprofita que tothom està entretingut per fer-li arribar el seu plat al gos, que ja l'espera sota les estovalles.
I la nena.... ai!, la nena que es fa gran!.
La nena, a qui li han crescut abans les tetas que les dents, comença a remenar la forquilla mentre diu:
- Mamá, y por qué no puedo ir al baile de graduación con Stuart McLoving...
(MUM, WHY I CAN NOT SHOW MY BACALAO TO MANOLO AT THE GRADUATION PARTY?)
- Ese chico no te conviene, cariño, ya lo hemos hablado.
(THAT GUY IS GAY, DARLING, FORGET THAT WORM FOR YOUR BACALAO !!!)
- ...pero es que no tú lo entiendes mama?!!!....te odiooooo!!!!
(BUT YOU DO NOT HAVE GRADUADO ESCOLAR, MOTHER-FUCKER!!! GIVE ME MONEY!!!)
És clar, el tema s'escalfa fins que la Britni de torn s'aixeca de la taula i diu allò tan típic de:
- Lo siento, pero se me ha quitado el apetito... 
(THIS IS A SHIT, SILLY, LET ME PUT MY FINGER IN THE CREMA DE CACAHUETE'S GLASS)
I no m'estranya, si es que fot angúnia de veure aquell plat de verdures!
Total, amics meus, que amb l'excusa del McLoving la Britni no s'ha fotut el sopar.
Ho veus? el que hem aconseguit?, eh? eh?.

Ahhh!, per cert, que tot això passa si sopen a casa, eh?.
La majoria de vegades, mentre la dona prepara amb entusiasme el sopar (a les 16:00h, recordeu que sopen a les 17:00h), arriba el manso de la feina (que també deu fer mitja jornada) i li diu allò tan típic de:
- Cariño?... que te parece si hoy salimos a cenar fuera con los niños y os llevo al Wendy's a comer esos aritos de cebolla que tanto os gustan?...
(LOSER, YOUR SOBAQUILLOS SMELLS LIKE ONIONS, LIKE ALWAYS BITCH, SO WOULD YOU LIKE TO GO OUT WITH YOUR FUCKING KIDS AND LET ME SEE THE BIG BLACK ASS OF WENDY WAITRESS?)
I tots els nens criden:
- Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeennnnnnnnnnnnnnnn !!!! Bravoooooooo papaaaaaaaaaaa !!!!!
(GREATTTTTTTTTTT, OKIDOKIIIIIII, BRAVEEEEEE DADYYYY!!!)
...com si no haguessin anat mai al Wendy's....eh? xatos?....
Ah!, i per cert, a la dona que s'ha passat tota la tarda tallant pastanagues, porros, cebes i enciam en brunoise,  no li molesta gens que li canvien els plans. De fet està encantada de tenir una parella tant espontània i creativa com la que té.... i de seguida es treu el davantal i diu molt contenta:
- Me parece una idea estupenda, cariño. A los niños les vendrá bien salir.
(YES, I THINK I NEED A NISPERO!!!. SO PUT THESE FUCKING KIDS AWAY FROM ME!!!!)
I marxen amb la ranxera marró a passar una fantástica e inolvidable velada con los niños.
Quina enveja de família, eh?
O al menys això es el que venen per la tele.
Vaja, que li faig això a la meva dona desprès d'estar picant pastanagues tota la tarda... i continua picant el meu membre viril en juliana!
En fi.
Que de pastisseria millor no parlem.
Els nord-americans són uns autèntics fanàtics de la pastisseria d'afartar pobres més empallegosa, diga-li cupcakes, i dominen l'art de les elaboracions més letals per als diabètics.
Però, com us deia, de pastisseria americana millor no em parlem, que em puja un nosequé per l'estomac que em fa posar neguitós.

Conclusió, que als E.E.U.U. passa com amb tots els països, que hi ha definits uns tòpics, alguns són veritat i d'altres no tant.
Aquí, a Catalunya, sempre serem uns garrepes.

SEE YOU!
Llegir més...